Despús-ahir vaig tindre l'oportunitat de visionar aquest film policíac (verbigràcia del videoclub de la cantonada) que fou la quarta pel·lícula espanyola quant a recaptació (sis milions d'euros) l'any 2014. La història rebé una bona acollida de la crítica estant (7,4 FilmAffinity, 4 sobre 5 a sensacine, 7,7 ecartelera, entre més) i ha recollit una plèiade de guardons (10 Premis Goya: a la millor pel·lícula, direcció, actriu revelació -Nerea Barros-, guió original,música original, direcció artística, muntatge, disseny de vestuari, fotografia i millor actor). Fets, ambdós, que tendixen a crear unes expectatives potser desmesurades.
La trama té lloc a un poble d'interior andalús, de la província de Cadis, i gira a l'entorn de l'assassinat de dues germanes (Estrella i Carmen) un dia de festa del 1980. La Guàrdia Civil hi destina una parella d'agents (Juan Robles -Javier Gutiérrez- i Pedro Suárez -Raúl Arévalo-) des de Madrid per tal d'investigar el misteriós crim. La seua arribada desencadena un procés de recerca que és aprofitat per a mostrar-nos una fotografia calidoscòpica de la realitat social del moment. Entremig d'interrogatoris, troballa de cossos, viatges insegurs amb cotxe per camins rurals en nits de tempesta, observem aquesta multiplicitat. D'una banda el franquisme sociològic que es resistix a rendir-se (pintades de "Viva Franco. Vencimos y venceremos" a una casa abandonada, o les actituds violentes, d'extralimitació, de l'agent veterà). De l'altra l'al·legalitat de l'intercanvi d'informació entre policies i periodistes (les tan suades filtracions), el conflicte entre jornalers i senyoret per les condicions laborals, vaga inclosa, o la dura vida del camp i les ganes d'escapar del jovent. També hi tenen cabuda la superstició esotèrica popular en la figura de la vident, el recel dels habitants de la rodalia respecte dels benemèrits forasters, el patriarcat més rabiós en la persona del pare de les xiquetes i l'ànsia fumadora de l'època, entre d'altres dimensions de la vida quotidiana. Tot amb el parc natural dels aiguamolls del riu Guadalquivir com a espai geogràfic que relliga el relat, fins l'escena, cruenta i justiciera, que té lloc a la "Isla Mínima" d'aquest paratge.
El savoir faire dels guàrdies permet destapar una màfia de captació de joves que, amb el doble esquer d'un xicot ben plantat (el Quini) i d'una oferta laboral a l'hotel Mediodía de Màlaga, aconseguien fer-se amb la seua confiança i realitzar tot tipus de pràctiques sinistres -fotografies sexuals, violacions, mutilacions, fins l'execució i l'abocament al riu- al damunt d'aquestes pobres, ingènues innocents.
La solidaritat entre ambdós agents es veurà enterbolida quan el periodista d'El Caso (Manolo Soto) li faça saber a l'agent jove (Raúl Arévalo, de Con el culo al aire) que el seu company (Javier Gutiérrez, Satur d'Aguila Roja) havia estat un torturador de la Brigada Politicosocial franquista. Tot i confirmar-ho Pedro mai trairà el seu col·lega madur. Prevaldrà, doncs, la companyonia, el corporativisme.
La meua impressió personal del film és, en general, positiva, sobretot pel fet que actors suara encasellats en el gènere de la comèdia (com els dos agents) donen el perfil en papers seriosos. Del cantó d'allò millorable la identitat del botxí de les xicones (qui ja n'havia mort a dues més, com ara Adela, el nuvi de la qual els posa sobre la pista que això venia de lluny) tarda molt a saber-se, i es tracta d'un personatge que apareix tangencialment al llarg de l'obra. Comptada i debatuda, una història recomanable.
FITXA TÈCNICA
Títol: "La Isla mínima"
Any: 2014
Lloc: Estat espanyol
Duració:105 minuts
Director:Alberto Rodríguez Librero
Fonts:
http://taquilladecine.com/10-peliculas-espanolas-mas-taquilleras-2014/
http://www.ecartelera.com/peliculas/la-isla-minima/
http://www.filmaffinity.com/es/film575568.html
http://www.sensacine.com/peliculas/pelicula-224766
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada