Al llarg de l'obra apareixen una amalgama de personatges extrets de la València real -l'autor no se n'ha pogut estar, de fer saber que coneix a bona part de les celebrities del cap-i-casal, i que en més d'una conversa de sobretaula, li han fet sucoses confessions, això sí, garantit l'off the record. La discreció què no falte!
De fet, com a prefaci, i abans que s'abaixe el teló literari, ja ens posa sobre avís amb una declaració farcida de sornegueria : "Encara que són de ficció, els personatges d'aquesta novel·la no són reals."
Anem, doncs, per feina. L'argument se centra en un context valencià situat any amunt, any avall, en el 2003. S'acaben de realitzar eleccions a Corts Valencianes, amb triomf conservador. Però la irrupció del Front (qui té molts paral·lelismes amb el Bloc Nacionalista Valencià) amb un 7% dels vots després d'una llarga travessa pel desert de l'extraparlamentarisme (referència indirecta a la Unitat del Poble Valencià?) desfà les seues il·lusions de governar en solitari. Aquesta representació del valencianisme, liderat pel secretari general Francesc Petit (Pere Mayor?) és deutora, en bona part, de la donació que un empresari fosc, Juan Lloris, simpatitzant del partit, els donà per a la campanya: ni més ni manco que quatre-cents milions de pessetes. Així les coses el negociant demana una compensació pels serveis prestats: la batllia de la ciutat del Túria. I li la deneguen. Llavors amenaça de convocar una roda de premsa i mamprendre a rodar el ventilador de merda.
Des d'eixe moment Petit, i el secretari de finances del partit, vicent Marimon, ordixen una complexa estratègia a diverses bandes per tal d'eixir de l'atzucac. Intentaran oferir-li a Lloris el premi, a mode de consolació, de la presidència del València C. de F. Per tal d'aconseguir-ho hauran de comptar amb la connivència d'elements del Partit Conservador (com ara l'assessora Júlia Alexandre, vigilada de ben a prop per l'alt càrrec Sebastià Jofre), de la nova caixa d'estalvis, sortida de la fusió de les dues més importants del País, Bancam (en el fons, parla de Bancaixa i la CAM, i del projecte d'unir-les, que es posà sobre la taula però, en el món real, no reeixí), per tal de concedir-los un parell de préstecs amb què finançar la compra del paquet majoritari d'accions del club, a mans de Sintes, qui reaci a fer-ho, accedirà creient que es una demanda del president de la Generalitat, i a canvi d'una permuta de terrenys amb Lloris. Amb el segon crèdit es podrà dur a bon terme la contractació de Ndiaye Bouba, futbolista senegalés, màxima promesa de futur de l'Àfrica (xicot tímid, però sexualment molt actiu, i també amb les drogues... que, bocamoll, va prometent a tort i a dret quaranta gols per temporada) representat per Celdoni Curull, agent FIFA català que s'hi ha estat anys i panys al sud del Sàhara, i el seu ajudant Toni Hoyos (en realitat Josep Vallés, qui fugí del país per por a acarar el veredicte de la justícia). Rafel Puren, un treballador humil, de Moble-3, amb gran pes específic a la Coordinadora de Penyes Valencianistes, i piròman en les seues estones de lleure (Moble-1 i Moble-2, sense anar més lluny, en foren testimonis, a més de contenidors i, de postres, un gran coliseu esportiu)... També jugaran el seu paper l'assessor, agent doble, Oriol Martí, que treballa pel Front i els conservadors alhora; Madrid -l'home fort dels socialistes- o, a darrera hora, Tormo -nou càrrec conservador, de l'òrbita de l'Opus.
Petit promet a Júlia aprovar la Llei del Territori (menció oculta a la LRAU?), on apareix la Ruta Blava, a canvi de l'operació que catapultarà Lloris a la llotja del Lluís Casanova. Aquesta, però, serà destituïda, i les ambicions de Lloris, esperonades per la seua nova, circumstancial aliada, aniran més enllà. I, amb un València líder de la Lliga i a Europa (aconseguir la Copa d'Europa, el gran somni cobejat!) provoquen disturbis als carrers per tal de demanar la construcció d'un nou estadi -que els és denegada. A més, Lloris aspirarà a l'alcaldia valentina, ressuscitant el blaverisme, i aprofitant-se'n, de manera populista, de la seua tirada mediàtica -a la manera de Gil y Gil a Marbella- amb el partit "Fem Valencianisme" (Coalició(n) Valenciana?). Tot plegat finalitzarà com el ball de Torrent, amb l'incendi del Mestalla, vist per la gran pantalla pel periodista veterà Santiago Guillem, en plena pre-jubilació, qui també juga un paper destacable en l'aventura rocambolesca. L'ex parella de l'Hoyos, Núria, s'afegix al sidral al demanar una bona part del pastís del fitxatge galàctic de Bouba, gràcies a vore'l al diari (Cèlia, Chilet i Guillem pillen in fraganti el crack a la seua aterrada a Manises). A base de comissions, la festa acaba caient a plom a l'esquena del contribuent. És allò que se'n diu "pagar el beure".
Ambientada a la capital també apareix el parc de l'Albufera, i l'àrea del Saler, que descongestionen el pes exagerat de la gran ciutat al llibre, amb noms com l'abnegada Maria, el seu home, un pic voyeur, i una sensual servent cubana (mamasita :-).
Novel·la recomanable, si en feu un tast acabareu devorant-la.
FITXA BIBLIOGRÀFICA:
Títol: Espècies protegides
Autor: Ferran Torrent
Editorial: Cercle de Lectors (2004)
Extensió: 333 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada