Estructurat com un conjunt de tractats mecanografiats a manera de crònica autobiogràfica, la novel·la s'inicia amb un cataclisme, mercés l'aparició d'uns platets voladors aliens, que gairebé foragita la vida humana al planeta.
L'Alba i el Dídac són dos adolescents, veïns del petit llogarret de Benaura. L'atzar- eren submergits aigua endins en el moment de l'apocalipsi per culpa d'una colla de vailets racistes- fa que superen la negra efemèride. A partir d'ella bastiran una nova era, amb el seu propi calendari. Adolescents com són (catorze i huit anys respectivament) aconseguixen, amb penes i treballs, reeixir com a sobrevivents al llarg dels quatre anys de què la narració ens dóna compte. Al bosc, fugint de la fèrum i les malalties dels cadàvers, a una cova i a un hort, de primer. Abastint-se de pots de conserves, embotits, armes -màusers- i tot d'estris i productes extrets de ferreteries, farmàcies i botigues diverses, no sense perills -car els edificis havien quedat aplanats, i les runes, com les aus, especialment els ocells, campaven lliurement- més endavant.
Amb el pas dels mesos es decidixen a fer cap a la costa, tot navegant -amb una embarcació que rebatejaran amb el nom del seu poble- municipis -com Tossa o Arenys, entre més- i cales, per mar, i escodrinyant ciutats -especialment Barcelona, esdevinguda una immensa ferralla- i paratges naturals imantats d'una gran càrrega simbòlica -com ara Montserrat, Montjuïc o el Tibidabo- .
No es limiten, però, al Principat, més aïna realitzen tot un traginar al llarg de la Mediterrània, que els du a admirar la Costa Blava del Migdia francés i la bota itàlica- de La Spezia i Gènova, a Taormina, Nàpols (Vesubi) i Sicília (Etna)- on han de superar algun que altre mal tràngol en entropessar amb d'altres humans encara vius -tres homes engrescats sexualment, una dona jove enfollida que li demana a l'Alba de donar pit als ossets que gronxa en un bressol i se suposa un dia foren la seua criatura...-.
Al marge de les aventures marítimes, que solen fer durant els mesos càlids, l'Alba i el Dídac tenen una vida ben entretinguda: col·leccionen llibres de qualsevol biblioteca - i temàtica, ja siga mèdica, d'aviació, nàutica o fins eròtica- que se'ls pose a l'abast per tal de salvar el patrimoni cultural, fan un munt de fotografies, que els costa déu i ajuda aprendre a revelar, per il·lustrar a les futures generacions amb àlbums la barbàrie sobrevinguda a què fan front, etcètera. Arriba el cas que detecten un alié- de tres ulls, mescla de marsupial i porc- i li donen mort amb un dispositiu redó que calcina allò que es troba per davant... No se n'estan, però, de baixar a la platja per nedar i passar l'estona i, de tant en tant i com més va més, d'iniciar-se en l'anatomia, fins la més íntima, de l'altre.Tot amanit amb la certesa que res tornarà a ser com abans però, en canvi, hi tenen al davant l'horitzó o oportunitat de començar a bastir un futur des d'aquest aparent no-res, ex novo. Una realitat alternativa, des de la base, que és present com un mar de fons en les pensaroses ments d'ambdós personatges, l'autèntica volta de clau a l'ombra de l'obra.
De tanta coneixença naixerà l'estima i d'aquesta -ja se sap, la "carn vol carn"- un fill en comú, en Mar, no sense patir els embats, canviants: els dolors i la febre, d'una banda, el plany i les llàgrimes, de l'altra, i encara l'ira sobtada- inherents a tot embaràs.
Durant una de les seues eixides per tal de buscar queviures, però, el Dídac no tornarà a casa. I l'Alba, l'endemà, el trobarà esclafat pel pes d'uns enderrocs. Ja ho tenen, això, dels despreniments...
I mirant-se el seu nadó acabat de nàixer vorà en ell el pla B per a una renaixença de la humanitat.
Al través dels diàlegs de la novel.la Pedrolo ens mostra temes que, certament, comptaren entre els seus interessos i preocupacions. Em referesc a la influència negativa, de pèrdua de llibertats i ensinistranent, o, directament, castració moral, derivada de l'assumpció del discurs emés a les trones eclesiàstiques en tot de vessants (dominació de classe, gènere, sexual...) Sobre l'impacte antròpic al damunt del medi. Una natura que, sembla, recupera lliure i joiosa el lloc que l'home li havia arrabassat -les aus, els celistíes clares i descontaminats, les brosses que s'apoderen de l'asfalt i les poblacions... També apareix el tabú de la nuesa, de la sexualitat desacomplexada i, per què no?, sense pecat, de les desequilibrades relacions home-dona... Fet i fet, una plèiade de refelexions sobre qüestions que podríem anomenar de filosofia de vida.
Un llibre que, a més, està redactat en un català ensems culte i accessible. Amb mots sovint reservats per a un dialecte concret -com ara qualque, l'ús literari del qual s'ha restringit si fa no fa a l'arxipèlag balear. D'altres paraules que desconeixia, posem per cas sebollir -soterrar- o cassigall -parrac- entre d'altres, han contribuït a eixamplar el vocabulari del meu, particular idiolecte.
Per últim, cal fer esment a la nota final d'un presumpte editor on se'ns parla del descobriment dels pergamins de què es compon l'obra, i les diferents hipòtesis sobre el significat de la mateixa amb una pregunta suggeridora: és l'Alba la mare de la humanitat actual?
Títol: "Mecanoscrit del segon origen"
Autor: Manuel de Pedrolo
Extensió: 156 pàgines
Editorial: Edicions 62
Col.lecció: El Cangur PLUS
Edició: 1996
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada