Amb l'esclat de la guerra Tomàs ha de fugir del poble -per les descripcions geogràfiques i els topònims que van succeïnt-se al llarg de l'obra no seria agosarat d'emplaçar-lo a les Valls del Vinalopó- car és ben sabuda la seua filiació falangista, doncs ell mateix lidera el grup de joseantonians del casino local. Deixa a la dona, l'Eulàlia, i dos fills: la major, Alícia, i el petit Víctor, malaltís de mena. També s'hi queden els senyorets de tota la vida, a qui Forner odia de ple a ple, encapçalats pel senyor Miquel i la seua luxosa finca, amb qui emparentà en csar-se amb l'Eulàlia. Tomàs no entén la sofisticació intel·lectual del braç oligàrquic, de què també participa la seua dona, d'altra banda una virtuosa del piano.
A les envistes d'Alacant coneix una jove andalusa anarcosindicalista que també ha hagud de fugir cames ajudeu-me de la seua terra -Màlaga- en caure en possessió dels franquistes. Allà ha deixat la seua parella, l'EStebán, de qui sempre s'enrecordarà.
És durant el llarg parèntesi vital del conflicte armat que els personatges de la novel·la viuen els seus anys més feliços. Tomàs i Teresa s'estimen ferotgement de la nit al matí -com diria l'Estellés-, Alícia creix lliure i s'entreté al costat de la seua amiga Rosa, a les pedregades amb les colles del poble del costat, en una de les quals coneixerà, d'arrapa i fuig, el seu futur company, el Xavier, fill d'un republicà moderat que caurà durant els bombardejos. Uns atacs, aquestos, que ens són descrits amb detall, especialment el que s'abraonà sobre la plaça del mercat d'Alacant el maig del 1938. L'Eulàlia deixa de ser la dona submissa i obedient per un temps.
Amb la fi de la guerra que quasi li costa la vida al Forner -ell mateix reconeix que tornà a nàixer el 18 de juliol del 36 i ens conta, fil per randa, els seus plans frustrats de prendre la comandància militar de la ciutat del Benacantil- arriba la sega de la mort, que es cobra a dues víctimes pròximes als nostres protagonistes: el vailet, Víctor, mor de meningitis, i l'Esteban en un dels centres d'internament dels presos polítics, a Albatera. El Castell de Santa Bàrbara, els cinemes l'Ideal o la plaça de bous són altres punts de retenció forçosa a la vora del Postiguet.
És llavors que Forner li perd la pista a Teresa i el riu de la vida normal i quotidiana torna a mare després dels sotracs bèl·lics. l'Alícia és internada a un centre escolar religiós, on la vida s'allargassa, grisa, entre disciplines un pic marcials i comminacions a parlar "en español", ja de bon antuvi.
Havent acabat els estudis bàsics Alícia acaronarà el somni de cursar Magisteri a la universitat d'Alacant, mercés el coratge de sa mare que li fa entendre al castís i misògin Tomàs , que una dona dreta i feta, de bé, ha de saber de lletres. Com li costava, al teuler, d'admetre dones cultes! EL feien sentir-se inferior. I això en un mascle alfa, fa de mal empassar. A la facultat redescobrirà, aquesta vegada més assentat, el Xavier, que resulta ser un militant comunista compromés amb el país i la llengua. Després que aquest siga sorprés i apallissat per son pare i l'estrany home de l'estació (d'esguard rocós, inquisidor, que Alícia veu per tot arreu d'ençà que agafà el primer tren per anar a Alacant, i que xarra i sembla donar ordres a son pare) i quede paralític amb pronòstic de restabliment ad kalendas graecas l'Alícia odiarà per sempre més, això creia, el seu progenitor, afeccionat a la cacera pacient i la pesca. Ambdós es casaran en secret al poble i tornaran al seu exili madrileny, des d'on envies missives amb remitent de Barcelona, per mirar d'enredrar la troca. EL vell teuler, murri com ell a soles, descobrirà, però, que viuen a la vora del Retiro.
A Tomàs Forner un mal de morir el prengué i el postrà a una llitera a la residència d'ancians Verge del Remei, on l'atenen les germanes Maria i Assumpció, i el doctor en Jaume. En assabentar-se d'aital situació Alícia, amb penes i treballs, decidirà de fer-li la darrera visita, més encara després de fer tard en el cas de sa mare, pocs anys abans. Li escriurà una carta al Xavier i agafarà l'autobús per fer un llarg viatge -físic i emocional- al través dels altiplans de la Meseta. Mentrestant, al seu torn, l'ancià, com més va més enfurrunyat repapieja i li vénen a l'encalç episodis d'aquella guerra i postguerra, en què ostentà la vara de la batllia del seu poble amb ànim de revenja.
El text va alternant els records de filla i pare. L'un i l'altra des de la residència o el bus, van fent desfilar el fil argumental de les seus respectives peripècies autobiogràfiques. AL seu través s'intuïx una crònica, però, dels estralls i el dolor universal que la guerra produïx onsevulla que ocórrega.
L'autor, en Joaquim G. Caturla s'adelita amb un ampli ventall de descripcions, on predomina el recurs a l'analogia amb el blau de la mar. Al meu parer en fa un gra massa, amb l'ús freqüent d'aquest recurs. Al remat, però, València, aquest país nostre sempre a mitjan fer, no és sinó una llesca estreta d'aquesta mediterrània que ens il·lumina? Especialment agradables m'han resultat les referències a la blavor de les cúpules dels temples de la nostra terra. Qui no se n'ha embadalit mai en llur contemplació?
Tot pastat i fenyut -aquesta n'és una altra, la varietat del lèxic emprat, tanta que mai te l'acabes- la lectura de l'obra d'aquest filòleg és ben recomanable. El vaig conéixer a l'IES Jorge Juan d'Alacant, el tret d'eixida de quasi totes les manifestacions que demostren que l'Akra Leuké i la Lucentum que cartaginesos i romans tant admiraven, defensada per la car del moro, amb històries que es fan de bon contar com la del negre lloma, pobrissó militar abandonat. En definitiva, la millor terreta del món, des de Benalua fins el Raval Roig!
FITXA BIBLIOGRÀFICA
Títol: L'Home de l'Estació
Autor: Joaquim G. Caturla
Any: 2004
Extensió: 224 pàgines
Editorial: Edicions Bromera
Guardons: Premi Blai Bellver de Narrativa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada