En Negre és un jove que depassa de poc la trentena i torna a la ciutat del Corn d'Or després de dotze anys de vagar pel món islàmic i treballar com a servidor públic de diferents governants: xas, paixans, etcètera. Se n'anà en rebre carabassa sentimental de la seua cosina, la Sekure. No l'ha oblidada, però, especialment ha estat el record del seu bell rostre, com més va més desdibuixat, qui l'ha mantés ben enamorat.
Sekure s'havia casat però l'home marxà a la guerra i encara no hi ha tornat. Aleshores és quan es refugia a ca el seu cunyat, Hassan -secretament penjat d'ella- i del seu sogre i hi viu amb els seus dos plançons: Sevket, el major i fidel a la memòria de son pare desaparegut, i l'Orhan, el menut i malcriat.
La vida allà es fa infumable: pallisses, menyspreus i assetjaments a la nit. Tot amb tot aconsegueixen fugir i fer cap a casa de son pare, l'Oncle que li havia denegat el permís a Negre per casar-se amb la bella Sekure.
En Negre, de jove, havia format part del taller d'il·lustradors situat a tocar de la basílica de Santa Sofia, reconvertida ara a mesquita. L'acompanyaven, entre més, el Mestre Elegant, Papallona, Cigonya i l'Oliva. Al través del llibre se'ns perfila tot el complex intramón dels il·lustradors: les relacions ambigues tirant a homosexuals, la companyonia, l'enveja dels uns pels altres, les pallisses a què els sotmetien els mestres, l'avarícia de furtar pa d'or o tinta vermella...
En un breu lapse temporal ocorren dos misteriosos assassinats. L'un, el primer, el del Mestre Elegant, llançat al fons d'un pou. L'altre, el segon, de l'Oncle d'en Negre, a casa seua, mentre el nebot i sa filla mig s'embolicaven clandestinament a la casa del Jueu Penjat, mercès l'excelsa tasca d'alcavota de la jueva Esther.
Mentre van desfilant els personatges de l'obra i ens conten la història des de la seua, subjectiva i particular perspectiva, un fil conductor ens parla del debat al voltant de la pecaminositat de la pintura atesa una sura de l'Alcorà, i la pugna entre dues maneres de fer. D'un costat, la tradicional, que beu en els càlams dels antics mestres d'Herat, i dibuixa no un reflex del món, sinó la seua essència, la visió que d'ell en té Déu. De l'altre, la moderna, sorgida a Venècia, i que mira d'imitar la realitat amb la perspectiva com a gran descoberta tècnica i el retrat com a nou gènere. A més del prestigi social de l'autoria, manifest a les signatures i la dèria de cada artista de dotar-se d'un estil propi, diferenciat.
Cavalls, dervixos, espases, xas, paixas, sultans, arbres pintats fins el més mínim detall dels nervis de cadascuna de les seues fulles... desfilen en el Llibre dels Reis, el de la Felicitat, i tants d'altres sota l'atent esguard de la lent dels entesos, els mestres il·lustradors, que sovint veuen en la ceguesa una prova irrefutable del seu bon fer professional. Fins i tot se la autoimposen, picant-se l'ull amb una agulla, a la manera del mestre Behzat quan es negà a treballar per un sobirà nou, que havia derrotat al camp de batalla el seu anterior. Destaca entre totes les històries -Iran contra Turan, xas d'Ovelles Blanques i Negres, Tashmap, Solimà el Magnífic...- que conten aquelles escenes la de Sirin i Hüsrev, on la contemplació imprevista de la faç d'un desconegut pot causar un sobtat arravatament d'amor.
Del parer reaccionari hi són els seguidors d'un predicador fonamentalista, d'Erzurum, que acusa els il·lustradors d'heretges i fa córrer la brama que a un cafè concret en què s'apleguen a escoltar l'espectacle d'un contista s'hi fan autèntiques blasfèmies orgíastiques.
Entre cartes creuades, passejos per la ciutat, odes als gats i fàtues als gossos la recerca esclaridora dels fets luctuosos va fent el seu camí.
El Mestre Osman i Negre, guiats per un curiós nan, aconseguixen d'arribar a entrar al Tresor Imperial del Soldà, l'espai reservat com a arxiu i receptacle dels mil i un volums literaris que l'imperi turc otomà ha anat acumulant gràcies a les seues victòries militars, o mercès diplomàtiques rebudes d'arreu de l'orbe.
Com que el temps l'apreta -el Soldà els ha concedit un petit marge abans de plantar el planter complet d'il·lustradors al davant del comandant de la guàrdia, ferotge i despietat torturador- en Negre, ja en solitari -Osman s'ha tret la vista amb la mateixa agulla que Bezhat- va anar a buscar als seus antics companys d'escola pictòrica. Té en la ment qui pot haver estat l'autor dels homicidis basant-se en el cavall amb narius estranyes que li passà la Sekure i que, al seu torn, havia trobat desat a la roba del seu difunt pare. De primer es troba amb Papallona. Tot seguit van a fer cap a ca el Cigonya. Finalment, tots tres conclouen que el criminal no és altre sinó l'Oliva, d'origen persa i avantpassats dervixos (cristians). És per això que s'encaminen vers un monestir abandonat en què viu el sospitós. Un emplaçament força brut i descurat. Després d'una llarga estona conversant, amb sensacions ambivalents alhora de fraternitat i de greu cas d'afers interns, el pastís acaba destapant-se.
En efecte, l'Oliva confessa l'autoria d'ambdues execucions, i en dóna tot de detalls i motius. En veient-se acorralat pels seus ex-correligionaris ataca a Negre amb una daga que prèviament li ha pispat i el fereix greument a l'esquena i el nas. A bacs i rebolcons aconseguix abandonar el lloc i perdre's pels carrers entortolligats d'Istambul amb la fita posada en arribar al port i marxar a l'Índia a seguir la seua carrera. Això sí, ja cec, car el Cigonya li ha picat l'ull en un moment en què, al monestir, s'havia fet fosc. L'inesperada presència, i accés d'ira, del Hassan, qui l'encalça sorpresivament i sense deixar-li d'explicar-se li sega el coll amb un tall precís d'espasa.
Mentre Negre torna a ca Sekure i aquesta l'atén mèdicament per salvar-li la vida i emsems foten un clau d'aquells que romanen a la memòria de l'avenir, l'Esther arriba, com de costum, per fer-los sabedors de l'última hora luctuosa. Negre aconseguirà reeixir, però no il·lés. Nogensmenys la seua ànima vagarà tan invàlida com el seu cos durant el quart de segle que li restarà de vida. La passió per la il·lustració haurà de ser secreta quan el nou Soldà renegue de tot el passat dels grans mestres. Cigonya heretarà el càrrec de gran mestre i Papallona malviurà dissenyant decoracions d'estores i altres productes nacionals de l'Àsia Menor.
Al remat la Sekure ens informa que tot el que hem llegit no és sinó la transcripció, passada pel sedàs de la pròpia interpretació que l'Orhan n'ha fet de la història, la qual la sol·lícita mare li ha narrat. I ens adverteix de les hipèrboles, censures i mentides diverses de la ploma del lletraferit malcriat de l'Orhan.
FITXA BIBLIOGRÀFICA
Títol: Em dic Vermell
Autor: Orhan Pamuk
Editorial: Bromera. Col·lecció l'Eclèctica nº 144 (novembre, 2007 sobre original de l'autor de 1998)
Extensió:499 pàgines
Guardons: l'autor va rebre el Premi Nobel de Literatura l'any 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada