Tot comença quan Napolió, un cànid entremaliat, té tanta trempera que acaba per muntar, i prenyar, a Diana. I un banquer enfadós (el senyor Navarro) i una notària reprimida (Maria Almudena Sancho- Téllez de la Vega) -quina perspicàcia a l'hora d'escollir els noms dels personatges, senyor Bodí!-) comencen una partida d'escacs que mantindrà la tensió fins gairebé l'epíleg.
L'imprevisible destí fa coincidir la mort de Somriure i la recuperació de Berto, que havia acabat d'ésser abandonat, d'una banda, i el decés de la dona del senyor Alegre i l'alzhèimer de la senyora Aurèlia, apartada també als marges de la solitud d'una residència d'ancians, de l'altra. Paral·lelismes mamífers que acabaran, tot i les reserves de la norastra, amb l'anell al dit. No diré més.
Darrere de Faula s'amaga la foscúria del seu deprimit propietari, Gonçal, professor en excedència, qui es dedica a escriure guies de viatges, autèntiques peces literàries (pàgs 80-81 i 173-74) -com la que descriu una esglesiola a París- mentre no és capaç d'anar més enllà del llindar de sa casa, de tant com se li arrapa l'agorafòbia.
Eivissa és una gosseta viva i feliç, com la Susanna, la seua "ama" (realment té sentit que els humans ens autoproclamem com els posseïdors d'altres éssers tant vius, almenys, com nosaltres?) sempre atrafegada en tot de congressos on fa d'intèrpret, vocació a què s'abocà després d'acabar els seus estudis filològics. Molt gràfica, "en el fons som xitxi" (pàg. 111). Pura anatomia. Descarnada. Sense censures ni edulcorants.
La Nora és veïna de la nostra protagonista. Sembla que visca en una muntanya russa tan elèctrica que, posats a comparar, el Dragon Khan del tripartit semblaria més l'oasi pujolià. Divorciada del Rafel, amb un fill depenent (Llorenç) i una hipoteca que l'apreta fins els límits de l'ofec, se'n fa un fart, de plorar, i d'infusions i píndoles, per dormir, mentre li amolla a boca de canó emocional les seues desgràcies a la jove passejadora. Tasta totes les olletes professionals que se li posen a l'encalç (caixera de supermercat) fins les més amargues (en un estaurant xinès) on la fan treballar més que un negre i li declaren el que els ve de gust. D'això se'n diu estakhanovisme a la carta! No tot, però, seran maltempsades, car acudirà prest l'Antoni, guàrdia del negoci, amb l'espelma de l'amor, al rescat de mare i fill. Aquesta vegada el Carpathia hi fou a temps!
Per sobre de la resta de situacions, però, una s'eleva i adquirix la empremta de central: és el xoc diari entre dos realitats que mai no s'han acabat d'entendre del tot: la idealista, que s'obre al món per canviar-lo, sempre disposat a ajudar el proïsme, d'un cantó. I la pragmàtica, que fa el just i necessari per cobrir l'expedient, fuig de comprometre's amb els demés car no són el seu problema, i actua com-si-no haguera passat res, de l'altre. Parlem de la història d'(des)amor entre Manela, la passejadora de gossos i ensems estudiant de Filosofia, i Ferran, corrector de textos en català. Després de molts estira-i-arronsa, desencontres i reconciliacions, i d'haver-nos remembrat els orígens de la relació -ai, l'època de la facultat, in illo tempore...- la cosa acabarà si fa no fa com Camot.
En tot aquest estat de la qüestió sentimental de la parella hi jugarà un paper fonamental el Manel (la concomitància patronímica no és, com res al relat, casual) un jove fredolí i esprimatxat, que mentre estudia Belles Arts fa literatura. Un vers lliure de la vida que s'enfronta a les exigències de l'estàndard, i el curt-terminisme de les editorials, que han fet de la lletra impresa una mercaderia més. Avui tot està en venda!
Classisme, desnonaments, abandons, malalties degeneratives (l'artrosi, l'alzhèimer), la depressió, l'estima, el desamor, el sexe, els records idealitzats d'infantesa (aquella olor a codonyat, a ca els iaios, situada a mitja hora a peu d'Alcoi -com Agres, d'on és nat Bodí, veges tu!), les conseqüències de la bombolla immobiliària i la crisi (estafa) en què vivim d'uns anys ençà, són temàtiques que apareixen i se'ns mostren al davant tot al llarg del llibre.
Els pre-socràtics i la seua recerca del principi explicatiu de la realitat (l'arjé, els diners, segons la Manela), la idea de bellesa, la psicoanàlisi freudiana, Wittgenstein i l'explicació sobre el sentit de les accions lligat a les intencions i les creences, Kant i la seua tríada d'idees transcendents -ànima, món i Déu-, l'etern debat sobre si diuen amor quan el que volen és cardar, la disquisició sobre si la resta d'animals tenen esperit, el concepte de la sinestèsia, entre més, s'escolen amunt i avall de les línies i els paràgrafs, fent un homenatge a la disciplina que estudia la protagonista, impartix l'autor i, les coses pel seu nom, clar i ras, inventà el pensament: la FILOSOFIA.
El Pla del Real, Benimaclet, les facultats de l'avinguda de Blasco Ibáñez, el Carme i, sobretot, Vivers, hi pareixen reflexats en un tribut a la ciutat de València, capital que de fa segles dimití d'aital condició, incapaç ja no de liderar el seu país, ni la seua província (sempre tan dòcil i ofrenadora) sinó ni d'autogovernar-se Carraixet endins.
Tot amb tot, un llibre més que recomanable.
FITXA BIBLIOGRÀFICA
Títol: La passejadora de gossos
Autor: Francesc Bodí
Editorial: Bromera. Col·lecció l'Eclèctica
Any: 2015
Extensió: 270 pàgines
Guardons: Premi de Narrativa Ciutat de València (2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada