L'home que volava en el trapezi

La Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) és al bell mig de la nòmina d'escriptores més referenciades de la literatura catalana. No és cap casualitat. De la lectura d'aquesta obra que ara resumesc n'he quedat meravellat. Ha dit, com diria l'Estellés, "la paraula justa en el moment just". Cada frase juga una funció. Res, doncs, no és mesquí, ni cap descripció isarda (Papasseit n'estaria ben content!). Com més la llegia més imatges  m'evocava. De vegades els comentaris sobre la roba, els gestos, l'anatomia, etcètera dels personatges semblen ser-hi per obligació. És un vessant més d'una obra. Un deure per l'autor. En el cas que ens ocupa, però, són deliciosos. No es fan de mal empassar. Ans al contrari, en demanaries més i més. Mai no en tindria prou, d'Isabel-Clara.

Fusta, abusos, negocis editorials on es reflexa el món endogàmic, i sovint clientelar, d'amiguismes, dels lletraferits. Es lloa una novel·la misèrrima d'una ploma ja encimbellada mentre es fan l'orni, fent-li el buit a històries de qualitat d'escriptors encara desconeguts. Do ut des. El segell se n'aprofita de la fama del misser per tal d'obtenir més ressò, i aquest veu surar unes pàgines que, d'altra manera, s'haurien enfonsat, pel seu propi pes, al fons dels abismes -passeu-me el mot, Gossa Sorda!.

Aquesta, fonamentalment, és la història de com dos persones que, en principi, no hi tenen cap relació (l'Iris i el Raül) van a trobar-se casualment. La primera, seguint l'exemple del seu pare, ja traspassat, de qui se n'enyora fins el punt de parar-li la taula a les menges, és restauradora de mobles antics. El segon, estancat en una empresa editorial, intenta salvar dels corcons un moble antic del seu pare.

Abans de l'encontre, que tarda prou ha donar-se (no ocorre ni el primer, ni el segon dia que l'Iris entra a casa el Raül) la Isabel-Clara ens dibuixa els trets elementals del seu passat. Els backgrounds, per dir-ho a l'anglesa manera. D'una banda l'Iris és era una xiqueta un pèl estranya. Vivia amb son pare, un artista del moble, de qui n'estava enamorada fins la medul·la, de tant com l'admirava. Sa mare i la seua germana major, l'Eu, completaven l'estampa d'una família raonablement ben unida. Les coses es van tòrcer amb la mort del pare. La mare trobà un nou company de vida (el Cosme) qui resultà ser, gelós de la carn fresca i jove de l'Iris, un contumaç violador. I un bufat de mena. Abonat al taulell del Sacramento. L'al·lota, ja entotsolada, s'acabà de recloure entre l'ossari del seu propi cos. I l'Eu bastí un pla d'emergència: enviar-la a Barcelona, a ca la tia Francina, amb l'excusa que anava a estudiar i que podria ajudar-la a tenir cura de la seua cosina, l''Eulàlia, malauradament tocada del bolet. Mentre a Bellavista, el poble, l'Eu es casa amb el Salvador, un músic, i hi porta al món una bessonà, a Barcelona l'Iris va sobrevivint i acaba per trobar el seu lloc: encaixa professionalment reanimant mobles de vell. Al seu torn el Raül és un jove esquerp i misantrop. Que li té una secreta tírria a sa mare per la manera com va veure llanguir-se son pare. De la feina a casa, el capcot i el caràcter colgat al subsòl. En tenia, la teoria, que era homosexual. Al cap del carrer del llibre, però, sa mare li confessa, amb el cant de les absoltes retrunyent, que no, que realment ell estava boig per un altra xicona, però que en embarassar-la l'hagué d'abandonar.D'això se'n podria dir ser cornut i pagar el beure?.  Raül té una vida anodina, amb l'excepció dels divendres on queda amb el seu amic Casimir, xerraire impenitent i exconvicte, a qui li té una estranya mescla d'entre compassió, afecte i rebuig. Ambdós van al Trip, el local on treballa la dona del segon, la Fina.

l'Iris i el Raül es coneixen, doncs, i s'agraden, però recelosos del seu espai propi els costa d'adonar-se'n del que senten l'un per l'altre. Són moltes les converses en que parlen d'allò profà i allò diví: sí l'amor existix, o és una construcció conceptual humana per emmascarar el pur instint sexual i reproducor animal. O si encara que existisca dura més enllà dels temps en què la carn se sent assedegada. El Raül vol consumar, físicament, l'entesa afectiva. L'Iiris, però, té hipoteques psicològiques del seu passat d'abusos. Al remat, tots dos superen els seus tabús i problemes. I ella se'n va a viure amb ell. Pel mig hi ha el soterrar del Cosme, amb fibrosi, i, encara abans, la visita a Bellavista, on l'Iris s'hi rabeja, dialècticament, amb el seu antic pare postís, i pervers.

Just en el moment en què tot sembla anar pel fil del sedàs de la felicitat l'Iris decidix d'adquirir una bicicleta i fer-se llargues passejades per la ciutat. Fins que un tràgic accident li arrabassa la vida. Raül enfollix i acaba embarcant-se en un tren cap a Lisboa.

L'obra deu el seu títol al vers, d'una cançó que apareix al film "Iit Happened One Night" (1934) on un home se'n plany que un trapezista de circ li haja pispat la núvia. Endemés hi ha una pel·lícula, del 1935, amb el mateix títol que el llibre.

Llegiu l'home que volava en el trapezi. El devorareu, i salivareu satisfets!

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: "L'home que volava en el trapezi"
Autora: Isabel-Clara Simó
Extensió: 248 pàgines
Editorial: Columna (2002)

Se sabrà tot

Vaig saber del Xavier Bosch per primera vegada la tardor del 2009. En un estudi, pis de reduïdes dimensions especialment dissenyat per fadrins solitaris. Una nit, en encendre el televisor, aparegué comandant l'espai de debat i diàleg "Àgora", del Canal 33. Ja aleshores desprenia una sensació de capacitat a l'hora de repartir els torns de paraula, guardar l'ordre entre tertulians o posar en un atzucac dialèctic a l'entrevistat/da amb preguntes d'aquelles que van al moll de l'os, a totes, sense marge per a la concessió. Res d'ensabonar l'interlocutor. Posar-lo contra les cordes.

Cinc anys després, en vore el seu nom a la faixa cobertora d'un llibre no em vaig estar de prendre'l a l'assalt dels prestatges i devorar-lo amb gran plaer. 

Parle de "Se sabrà tot", obra guardonada amb el premi Sant Jordi 2009. La trama, ben estructurada amb capítols àgils, d'extensió mitjana, lleugers per al lector, és dinàmica i t'apressa com el parany a la bestiola indefensa i incauta. La història combina la màfia immobiliària (RavalBaix), amb la corrupció política, la problemàtica relació entre les institucions (l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, en aquest cas) i els mitjans de comunicació (la capacitat d'interferir la teòrica independència de criteri amb subvencions, trucades i/o reunions intimidatòries...). Tot amanit amb les corprenedores experiències d'alguns dels principals personatges ( un accident de trànsit que acaba amb el traspàs d'un xiquet que jugava a l'autobús, una homosexualitat desada al calaix de l'armari que entropessa amb la mort sobtada d'un gigoló rus, un home que es divorcia per ser incapaç d'acarar la responsabilitat d'esdevindre pare, un gran propietari mediàtic depenent i postrat a la cadira de rodes, una intendent dels Mossos que carda ferotgement i esporàdica amb un periodista sospitós de complicitat amb fonamentalistes...) i amb la cirereta del pastís d'un llenguatge clar i directe, farcit de comentaris irònics.

Tot comença amb la carta de comiat del director del diari Crònica -Dani Santana- després que el seu cap d'Informació i societat, David Cid, àlies Senza, haja mort en un accident de trànsit amb la moto. Tot seguit se'ns fa un flashback, esfilagarsant-se amb cada capítol el cabdell narratiu que desemboca i trau l'entrellat del perquè de l'adéu al càrrec.

El diari Crònica pertany al grup Blanco (eufemisme de Planeta, o Godó?) i, essent el tercer en vendes, mira d'enfilar-se al rànquing amb reportatges d'investigació  i portades cridaneres. Parla, en concret, d'una trama islamista a Barcelona, que estaria finançada, entre d'altres, per venedors ambulants de llaunes de cervesa. D'això se'n sap valdre l'autor per a fer un retrat del multiètnic barri d'El Raval, amb gran presència d'immigrants, marroquins i pakistanesos, bàsicament. Dos col.lectius que es diuen el nom del porc en la convivència i la lluita diària pel control dels negocis. El rotatiu, doncs, descobrix, finalment, que hi ha una cèl.lula disposada a immolar-se la Festa del Cel, en plenes celebracions de la Mercè, en què volarien pels aires tres autobusos, en comptes d'avions fent giragonses. La descripció dels seus membres l'aprofita Bosch per introduïr-nos a les estratègies que fa servir Al-Qaida per a captar més militants a la seua causa. El Kais i l'Alí són dos germans que, al poc d'arribar des de Síria confiats a un seu oncle pakistanés, l'Ibrahim, perden el seu progenitor. Ensorrats, el parent sap manegar la seua desorientació i mancança de referents per a fer d'ells autèntics mujahidins. Per l'un munta un negoci tapadera (locutori), l'altre l'envia a una benzinera. 

El diari està al cas dels seus plans gràcies a la relació d'interés entre el Senza i els tres terroristes. Diners a canvi de dades, d'informació.

Al través del llibre s'albiren els tripijocs obscurs del món de la política (el secret íntim, de sang i prostitució gai, entre el batlle comtal, Negrier, i el conseller d'Interior, Santi Muñoz, les jugades de baixa estofa entre membres d'un mateix partit -l'operació mediàtica contra el candidat opositor, Franquesa, enmig de la campanya electoral per l'alcaldia, l'ira de l'A.B.C, director general del diari, per la publicació de notícies que, en associar el Raval a l'inseguretat i la por, desvaloritzaven el valor del preu del sòl, amb un projecte especulatiu pendent de realitzar en ment...).

Al remat, el Senza escriu en un article històric els plans violents de la cèl.lula ja no dorment sinó desvetllada. I mira de fugir com més ràpidament millor. Fins que en el joc d'avançar vehicles l'un darrere l'altre, fa una mala frenada i acaba xopant de sang l'asfalt. Escriu dues cartes pòstumes. Una d'elles adreçada al fill, queda com una incògnita al no poder obrir-se i ser llegida fins que el xiquet assolisca l'edat adulta. Una sinistra jugada final contra l'ex-parella? És després del soterrar que el Santana plega del diari amb una sentida carta d'acomiadament.

Sexe, terrorisme, corrupció, bambolla immobiliària, periodisme, accidents, morts... aquest llibre és una bona panoràmica de la Barcelona de les acaballes de la primera meitat del segle XXI.

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Se sabrà tot

Autor: Xavier Bosch

Editorial: Proa (amb la col.laboració d'Òmnium Cultural)

Edició: 2010

Extensió: 302 pàgines

Premis: Sant Jordi 2009 de narrativa

Anàlisi del 27-S davant de la manipulació dels mass mèdia estatals

Moltes coses s'han dit arran de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat diumenge i dels seus resultats. Volia contribuir al debat amb la meua pròpia anàlisi:

1-Es deia que a Catalunya moltíssima gent s'abstenia a les autonòmiques i votava a les generals. Doncs bé si la participació al 2010 fou del 59, 95% i el 2012 del 67'56% a les del 2015 s'ha enfilat fins el 77'44%. Això significa que, per fi, hi ha una implicació del conjunt de la societat a les eleccions catalanes (a vore si el poble si que les entengué com a plebiscit?...) L'interés per participar és sempre una bona dada. Són molts els que deien que una tal alta participació perjudicaria els independentistes (Junts pel Sí + CUP) però l'escrutini ho desmentix. La suma de CiU, ERC i CUP el 2012 fou del 47'85% dels vots. El 2015 sumen, sense Unió, un 47'75%. Tenint en compte que Unió ha tret un 2'51 %, i que CiU defensava el pacte fiscal i la consulta però no s'havia declarat -ara CDC sí- independentista, no es pot parlar de davallada en cap sentit. Per tant la "majoria silenciosa" antisobiranista, amb una pujada del 9'9 % en participació, es demostra inexistent. Era un farol.

2-La majoria de mitjans de comunicació diuen que els partidaris de la independència han guanyat en escons (72 sobre 135, això és, majoria absoluta) però no en vots). Sumen al camp del NO a partits que públicament, aquella mateixa nit i hui, han demanat que no se'ls compte en eixe bloc: Catalunya Sí que es Pot i Unió Democràtica. Entre els dos sumen un 11'45%. Serien, doncs, al calaix dels NS/NC. Cal recordar que el candidat de CSQP, Lluís Rabell, votà Sí-Sí a la consulta popular del 9-N sobre la independència. El mateix féu Dolors Camats, segona en el lideratge d'ICV. La cap de llista de CSQP per la circumscripció de Lleida s'ha mostrat, clarament i pública, com a independentista. I al programa electoral parlaven d'obrir un "procés constituent català sense supeditacions a cap altre". Ficar-los al sac del NO sembla agosarat. Unió defensa, com CSQP, la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. I al seu interior hi ha partidaris i detractors de la secessió. Són, ambdues candidatures, per tant, i dit per elles mateixes, neutrals pel que fa a la independència. No s'han mullat perquè són mixtes nacionalment.

3- Qui s'ha posicionat clarament en favor de la independència? Junts pel Sí i les CUP. 47,7% i 1,9 milions de vots. Qui s'ha situat fermament en favor de la unitat d'Espanya? Ciutadans, PSC i PP. Sumats 1'6 milions de vots, un 39'17 %. Per tant 47'7% Sí 39'17% No i 11'45% Neutrals (NS/NC). Si això és una derrota del Sí algú s'ha descomptat.

4- Ciutadans demanava amb 25 escons la dimissió d'Artur Mas (no és sant de la meua devoció) quan Junts pel Sí ha tret 62 escons. I cridaven "Campeones" havent tret un 17'93% del vot per un 39'54 de Junts pel Sí. Un gran ascens (de 9 a 25 diputats) ningú els el pot negar. Però campions??

5- Ciutadans tragué un 17'9% a Catalunya el 27-S. Se'ls ha venut com a triomfadors i acaparem molta quota televisiva. Compromís, al País Valencià, tragué el 18'95% dels vots. Quina és la seua quota de pantalla, a maig i ara? Sensiblement inferior, amb tendència a zero. D'això se'n diu manipulació mediàtica, doble vara de mesurar, llei de l'embut?

6- Miquel Iceta (PSC) ha ballat molt durant la campanya i els socialistes, i els mitjans, conclouen que han salvat els mobles. El PSC té 16 escons i un 12'74%. L'any 2012 20 escons i 14'43% i el 2010 28 escons i el 18'38%. Són dades per a estar satisfets? Evolució positiva? Ans al contrari, van empetitint amb cada escrutini.

7- Pablo Iglesias i Podemos semblava que anaven a menjar-se el món - Catalunya inclosa. Però ICV-EUiA el 2012 tragueren 13 escons. El 2015, sumats a Podemos, 11. Algú n'extrau la lliçó per al debat sobre una possible coalició Compromís-Podem a les generals de desembre? Val més anar en solitari què mal acompanyats? 2 i 2 de vegades fan 3...

8- El PP ha passat de 19 escons i un 12'47% a 11 i un 8'5%. Faran un pensament?

9- L'esquerra independentista (CUP-Crida Constituent) ha passat de 3 escons i un 3'47% a 10 representants i un 8'21 %.

10- Aquells que diuen que CiU i ERC sumen menys junts pel sí al 2015 que per separat el 2012 ( i en són, molts) se n'oblidaven que UDC anava esta convocatòria en solitari. I que l'independentisme no acaba en JxSí. Continua a la CUP que ha tret 7 escons més que els anteriors comicis. I en sectors de CSQP, començant pel seu líder, i UDC.

10- L'SNP aconseguí un referèndum sobre la independència d'Escòcia amb un 44% dels vots. La suma de Junts pel Sí i les CUP frega el 48%.

11- El PQ (Partit Quebecois) aconseguí el primer referèndum d'autodeterminació del Quebec (província francòfona del Canadà) amb un 41% dels vots.

12- La situació catalana és complexa i plural. I el millor camí per tal d'aclarir del tot el panorama és la celebració d'un referèndum vinculant sobre la independència amb tres paperetes: Sí, No i En Blanc. Espanya, en conjunt, serà capaç d'entendre-ho?

Postdata: La imputació definitiva d'Artur Mas, que ha estat cridat a declarar el pròxim quinze d'octubre -quan farà just setanta-cinc anys de la fosca efemèride de l'afusellament de Lluís Companys a Montjuïc, judici mai anul·lat tot i les propostes parlamentàries al respecte- només ajudarà a tensar més la corda. L'escenari de pactes post-electoral duu a una entesa JxSí-CUP, complicada atesa la diferència de criteri sobre la presidència de la Generalitat i el propi Mas. Al remat, una situació més que enverinada. Etarem amatents. Vivim moments, sens dubte, històrics.