2015. Any electoral. La dreta ja no pot evitar veure com els seus draps, bruts de corrupció, es renten de cara al públic. Amb llum i taquígrafs. Com ara el periodista Marc Sendra, autònom freelance que manté una relació d'amor i odi amb el diari per al que treballà durant tants anys. La crisi, però, no fa amics sinó ostatges. Ell i el del seu veterà company, Santi Mayor. Entre més...
En aquest nou lliurament de la crònica històrica novelada de la ciutat de València i rodalies per fascicles que és l'obra del Ferran Torrent se'ns conforma un paisatge plurièdric, entretingut.
Anem a pams. Quant al ventall de personatges ens retrobem amb la banda sinistro-còmica de sempre. El Messié i el Llargo -necessitant-se, apreciant-se i recelant mútuament entre ells- ben a prop del pare Rafel i la seua casa d'acollida.
D'una altra banda Lluís Blanc, l'empresari pederasta i sense escrúpols. Un tauró que vol tot l'oceà per a si mateix i no dubta a eliminar adversaris. Aquest es deixarà assessorar per Albert, el Negociador qui, al seu torn, disposa d'una ajudant misteriosa, i opta per jugar amb diverses baralles, amb els uns i els altres, per tal de traure'n rèdit per tots costats. No se'n eixirà amb la seua, però.
Dos ex policies, Toni Butxana i Tordera, inseparables, s'afigen al grup de sempre. El darrer simula que se'n va del cap per tal de cuadrar informacions que li permeten resoldre l'únic cas que taca la seua impoluta carrera d'investigador: l'atracament del banc Intrans un dia de març de fa molts anys. Sospita de la banda. Però acaben enxanpant-lo, i fent-lo ajornar els seus plans de rehabilitació de l'honor professional, tot esperant una carta de confessió dels fets que, presumptament li trametran els lladres des del seu recer africà quan hagen tocat el dos després de l'últim negoci -sempre en diuen així, l'últim- en què estan immersos.
La cosa és muntar un doble negoci amb els ulls posats en el blanqueig de diners. D'una banda un casino clandestí en un soterrani d'un pub -també seu- al centre de València. De l'altra, a la peculiar i revolucionària ubicació on havien plantejat inicialment d'instal·lar-lo -el carrer Karl Marx del Forn d'Alcedo- bastiran en una nau un gran magatzem de roba i queviures. I comptaran amb l'assessorament i l'associació d'un mafiós xinés malcarat, el Mei. Robert Torres i Salif -aquell senegalés elevat del top manta al somni valencià - s'encarregaran de les obres i els tractes.
Però ambdós negocis necessiten d'un supercisor. Un home que revise els càlculs i ajuste les xifres. Aquest serà el Comptable, un personatge seriós i desorientat com més va més al compàs de les informacions que van descabdellant-se-li a poc a poc.
El pla és crear una fundació pel Pare Rafel. I que Lluís Blanc hi aboque allí els percentatges dels guanys dels seus negocis obscurs amb els suïssos, acordats amb Messié -poli dolent- i el Llargo -poli bo- en compensació per no haver-los donat encara la segona meitat -10 milions d'euros- del preu pactat per no traure a la llum el vídeo que denotava la seua pedofília insadollable.
Enmig de la trama, travessant-la, van apareixent, o reapareixent, nous o vells coneguts de les històries anteriors.
Magda, la companya del Marc, ha hagut de fer cap Alemanya per poder exercir com a metgessa. Cada nit, regularment, fa barret amb el seu nuvi a través de l'Skype mentre a Marc se li fumen, regularment, les sardines que cuina per sopar tot mirant que la boira s'encomane a la pantalla i puga tapar els seus tractes amb els trapelles-canales dels seus amics. Altrament, la Magda s'empiparia cosa de no dir. I el sernonejaria, més encara, sobre la dieta, l'abandó del whisky i el tabac, i l'imminent asalt al cel polític regional de l'esquerra ètica.
Neus Baixauli, antiga col.lega del diari que se n'anà a fer les polítiques amb Alternativa Valenciana. Intentarà temptar a Marc perquè participe del projecte dels seus. Perquè li passe informació sobre la corrupció conservadora, etcètera.
Agustí és un veí major del poble que se viu sol quan encara se sent amb ganes i virilitat per fer coses. Li demana, per favor, al Marc, que li trobe una nova companya de viatge. A ser possible més joveneta que no ell. Aquesta acaba per ser l'Asunción, una de les treballadores de la nau d'Alcedo. La cosa, però, no acabarà ahí. Resulta que és maltractada pel seu home. Un bon dia Marc es posa en contacte amb l'entranyable escorta d'el Llargo, Felipe, i li peguen un bon ensurt i una sobirana pallissa, al terrorista masclista. Des de llavors la dona i el seu xiquet viuen en petit comité amb l'Agustí, més content que un gínjol.
Tot seguit, és arribada l'hora de parlar dels treballadors del casino. Després d'un càsting surrealista els escollits foren:
El Sinatra de Sueca, un maduret de veu acceptable i ampli repertori.
Paco l'Artillero, un altre varó que pentina canes, i a qui una bona figa, o una pastilleta blava -vostès ja m'entenen- el fan trempar el punt just per fer de la seua titola un pal de golf improvisat.
Xavi, el fill de l'incansable i hiperactiu Antonio, tothora arrossegant-se calmosament per la seua cafeteria servint com ha de ser la clientela.
I, per sobre de tots, Marisa, la Gallega. L'últim caprici sentimental del Llargo. De tan enconyat com està no se n'adona que la dona treballà per la màfia russa de Boris. I que a través dels micròfons que ella mateixa ha permès de col.locar, els tenen ben collats. Quan es descobrix l'enganyifa es trau de la màniga una treta més. Diu que tot ho fa perquè li fan xantatge amb el seu germà, Mario, a qui tenen segrestat.
L'operació per alliberar Mario -personatge inventat per Marisa- acaba amb Boris mort i tres seus companys de ràtzies emmanillats. L'execució ha estat obra d'una vella coneguda d'El Llargo i antic amor platònic, Sara. Per encobrir-la a ella i el seu home, el Gitano - que es paio i a qui coneix des de la infantesa- el Llargo s'autoinculpa davant l'inspector Pons (bentornat!) a qui Marc dóna la veu d'alarma després d'acudir al lloc dels fets telefonat pel propi Llargo.
Sara i el Gitano eren dos orfes de qui se n'havia fet càrrec Rafel -sempre protegint els desvalguts i perseguits, començant pel Llargo, Messié i el mític Regino- uns més de la colla de xiquets marginats que aconseguiren motivar i plenar d'autoestima a base de pintures de guerra i amenaces als entrenadors rivals i als àrbitres dels partits de la lligueta de futbol en què participaven. Ara Rafel s'estimava més fer-los jugar al bàsquet. Sara i el Gitano havien participat de l'atracament en plena mascletà de Falles, del banc Intrans -anb capital francès-. I, doncs, el Llargo els en devia una i se sacrificà per ells. Lluny quedava aquell any d'autos en què el Messié forçà Rafel a muntat una comissió fallera com a coartada per amagar la participació de la banda de l'assalt a l'entitat bancària.
A partir d'ahí la banda mira d'ajudar el Llargo a eixir de l'atzucac judicial i ho aconseguix. Ho farà gràcies a Bodórquez, un advocat entrat ja a la huitantena que coneix en Ferran Montesa -director del llençol de diari que és Le Mondé Diplomatiqué en eapanyol- qui, al seu torn és conegut per Ferran Torres, l'alter ego de Torrent.
Bodórquez farà servir les seues influències amb un fiscal Anticorrupció, l'Ismael, amb el pare del qual l'unix una amistat de dècades. Li passarà un pendrive amb proves, documentals i audiovisuals, d'orgies, malversacions, funcionaris que cobren i no treballen... aconseguit de la informant d'Albert el negociador. En una troballa amb ella se l'amenacà de publicar un material en què n'eixia mal parat el seu home, un empresari connectat amb Blanc i el PP. Tot era un farol, com quan, a l'inici de l'aventura, feren creure a Blanc que tenien gravats els encontres amorosos que tenia cada dimecres amb el cap de la policia local al seu xalet. Era, en realitat, la gravació d'un discurs del Borbó. A la vida com en el Pòker, s'ha de saber anar a totes fins i tot quan t'avala el buit de la mentida.
Finalment l'esquerra puja al poder, la corrupció va surant a l'esfera pública i judicial gradualment i El Llargo aconseguix la llibertat condicional.
FITXA BIBLIOGRÀFICA
Titol: "Individus com nosaltres "
Autor: Ferran Torrent
Editorial :Columna (2017)
Extensió: 362 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada