La passejadora de gossos

Potser els semble complexa la tasca d'ordir una sucosa trama, ben atapeïda d'històries, anècdotes, passió i grans idees (debat filosòfic inclòs, poca broma!) amb el basament d'uns gossos i la jove que es guanya les garrofes passejant-los per València. En principi, és cert, ho semblaria. La realitat, però, és que Bodí s'hi mou com peix a l'aigua i se les empesca per crear mons paral·lels i connexos alhora, que no permeten badar el lector en cap moment d'una lectura que es fa àgil i plaent.

Tot comença quan Napolió, un cànid entremaliat, té tanta trempera que acaba per muntar, i prenyar, a Diana. I un banquer enfadós (el senyor Navarro) i una notària reprimida (Maria Almudena Sancho- Téllez de la Vega) -quina perspicàcia a l'hora d'escollir els noms dels personatges, senyor Bodí!-)  comencen una partida d'escacs que mantindrà la tensió fins gairebé l'epíleg.

 L'imprevisible destí fa coincidir la mort de Somriure i la recuperació de Berto, que havia acabat d'ésser abandonat, d'una banda, i el decés de la dona del senyor Alegre i l'alzhèimer de la senyora Aurèlia, apartada també als marges de la solitud d'una residència d'ancians, de l'altra. Paral·lelismes mamífers que acabaran, tot i les reserves de la norastra, amb l'anell al dit. No diré més.

Darrere de Faula s'amaga la foscúria del seu deprimit propietari, Gonçal, professor en excedència, qui es dedica a escriure guies de viatges, autèntiques peces literàries (pàgs 80-81 i 173-74)  -com la que descriu una esglesiola a París- mentre no és capaç d'anar més enllà del llindar de sa casa, de tant com se li arrapa l'agorafòbia.

Eivissa és una gosseta viva i feliç, com la Susanna, la seua "ama" (realment té sentit que els humans ens autoproclamem com els posseïdors d'altres éssers tant vius, almenys, com nosaltres?) sempre atrafegada en tot de congressos on fa d'intèrpret, vocació a què s'abocà després d'acabar els seus estudis filològics. Molt gràfica, "en el fons som xitxi" (pàg. 111). Pura anatomia. Descarnada. Sense censures ni edulcorants.

La Nora és veïna de la nostra protagonista. Sembla que visca en una muntanya russa tan elèctrica que, posats a comparar, el Dragon Khan del tripartit semblaria més l'oasi pujolià. Divorciada del Rafel, amb un fill depenent (Llorenç) i una hipoteca que l'apreta fins els límits de l'ofec, se'n fa un fart, de plorar, i d'infusions i píndoles, per dormir, mentre li amolla a boca de canó emocional les seues desgràcies a la jove passejadora. Tasta totes les olletes professionals que se li posen a l'encalç (caixera de supermercat) fins les més amargues (en un estaurant xinès) on la fan treballar més que un negre i li declaren el que els ve de gust. D'això se'n diu  estakhanovisme a la carta! No tot, però, seran maltempsades, car acudirà prest l'Antoni, guàrdia del negoci, amb l'espelma de l'amor, al rescat de mare i fill. Aquesta vegada el Carpathia hi fou a temps! 

Per sobre de la resta de situacions, però, una s'eleva i adquirix la empremta de central: és el xoc diari entre dos realitats que mai no s'han acabat d'entendre del tot: la idealista, que s'obre al món per canviar-lo, sempre disposat a ajudar el proïsme, d'un cantó. I la pragmàtica, que fa el just i necessari per cobrir l'expedient, fuig de comprometre's amb els demés car no són el seu problema, i actua com-si-no haguera passat res, de l'altre. Parlem de la història d'(des)amor entre Manela, la passejadora de gossos i ensems estudiant de Filosofia,  i Ferran, corrector de textos en català. Després de molts estira-i-arronsa, desencontres i reconciliacions, i d'haver-nos remembrat els orígens de la relació -ai, l'època de la facultat, in illo tempore...- la cosa acabarà si fa no fa com Camot.

En tot aquest estat de la qüestió sentimental de la parella hi jugarà un paper fonamental el Manel (la concomitància patronímica no és, com res al relat, casual) un jove fredolí i esprimatxat, que mentre estudia Belles Arts fa literatura. Un vers lliure de la vida que s'enfronta a les exigències de l'estàndard, i el curt-terminisme de les editorials, que han fet de la lletra impresa una mercaderia més. Avui tot està en venda!

Classisme, desnonaments, abandons, malalties degeneratives (l'artrosi, l'alzhèimer), la depressió, l'estima, el desamor, el sexe, els records idealitzats d'infantesa (aquella olor a codonyat, a ca els iaios, situada a mitja hora a peu d'Alcoi -com Agres, d'on és nat Bodí, veges tu!), les conseqüències de la bombolla immobiliària i la crisi (estafa) en què vivim d'uns anys ençà, són temàtiques que apareixen i se'ns mostren al davant tot al llarg del llibre.

Els pre-socràtics i la seua recerca del principi explicatiu de la realitat (l'arjé, els diners, segons la Manela), la idea de bellesa, la psicoanàlisi freudiana, Wittgenstein i l'explicació sobre el sentit de les accions lligat a les intencions i les creences, Kant i la seua tríada d'idees transcendents -ànima, món i Déu-, l'etern debat sobre si diuen amor quan el que volen és cardar, la disquisició sobre si la resta d'animals tenen esperit, el concepte de la sinestèsia, entre més, s'escolen amunt i avall de les línies i els paràgrafs, fent un homenatge a la disciplina que estudia la protagonista, impartix l'autor i, les coses pel seu nom, clar i ras, inventà el pensament: la FILOSOFIA.

El Pla del Real, Benimaclet, les facultats de l'avinguda de Blasco Ibáñez, el Carme i, sobretot, Vivers, hi pareixen reflexats en un tribut a la ciutat de València, capital que de fa segles dimití d'aital condició, incapaç ja no de liderar el seu país, ni la seua província (sempre tan dòcil i ofrenadora) sinó ni d'autogovernar-se Carraixet endins.

Tot amb tot, un llibre més que recomanable.


FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: La passejadora de gossos
Autor: Francesc Bodí
Editorial: Bromera. Col·lecció l'Eclèctica
Any: 2015
Extensió: 270 pàgines
Guardons: Premi de Narrativa Ciutat de València (2015)

Bulevard dels francesos

Ciutat de València. Anys seixanta del segle passat. Per la tramoia de la narració se'ns presenten diversos universos socials que acaben per confluir-hi. D'una banda Josep Baixauli és un jove que perdé a son pare durant la postguerra, quan exerxia de maqui conseqüent. Com ell assumirà el paper de revolucionari agosarat i centrat en l'acció. Imprudent. Viu en companyia de la sa mare i del germà menut, en Robert. I treballa per al taller del Rafael Puig, antic mestre republicà moderat que rebutjà ser restituït a la docència franquista per dignitat i que és la clau de volta moral de tota la història, a més d'un expert en desvetlar consciències a la seua habitació secreta (una biblioteca plena d'exemplars censurats pel règim). La seua vida transcorre pels encontorns del petit poble de Benicorlí. I també del passeig valentí conegut com el bulevard dels francesos, on festejarà amb Adelaida, una mossa morellana i fervent catòlica, minyona del matrimoni benestant dels Pujalte, desproveïda de la intel·ligència i suspicàcia necessàries per entendre els motius que esperonen el seu nòvio al marxisme. D'altra banda hi ha Felo. Un jove afeccionat a la música i atrevit, sense por a res. Treballa de cambrer a una casa de "senyoretes" tot enamorant-se d'una d'elles (Carol, la vedet). Per últim hi ha la Terresa, estudiant de Dret provinent de casa bona que amaga la seua vinculació a la clandestinitat política. Tots tres (Josep, Felo i Teresa) formen part d'una cèl·lula del Partit Comunista a l'interior. Al caliu del seu activisme -en assemblees discretes amb gent tan ortodoxa com el camarada Ambrosio- anirà coent-se una estima compartida.

La cosa començarà a animar-se quan aparega en escena Antonio Maians, àlies el Messié, un lladre professional que, mentre mirava de furtar-li les joies a una rica pubilla assídua al Club de Tennis (Virgínia Lafont) serà testimoni del seu assassinat fortuït a càrrec de la seua parella, Escamilla. Aquest savoir fair, com el seu malnom, els ha aprés durant la seua estada a França, sota la protecció del seu mestre Paul. És llavors quan l'inspector Piñol, cap de la Brigada Criminal, acompanyat de l'agent Leire, intenten traure'n l'aigua clara de tot l'afer. Però xocaran amb Vicente Rodrigo, cap de la Brigada Politicosocial. Els caràcters servicial, ètic-garantista i cristià coherent de l'un i corrupte, torturador i fatxenda de l'altre xocaran de bell antuvi. Més encara quan el segon detinga a Joan Piñol, universitari i valencianista. Tot plegat amanit amb les actuacions de personatges com el Sonat (un ex-boxejador que gaudix colpejant els detinguts), Adrià Soler (periodista que està a la que cau del cas), o el Colorao (un home desfasat que tan promote retalla bous espontàniament com destrossa casernes de la guàrdia civil), Miquel (un varó de mitja edat que es una ombra de si mateix) o Salif (un curiós negre malià amant de la poligàmia i amic dels seus amics) en una obra que mescla temporalitats (la dels anys seixanta, d'un costat, i la d'inicis del segle XXI, de l'altre) i temàtiques (el col·laboracionisme de l'església amb la dictadura a través del pare Francisco, la contradicció entre la creença cristiana sincera i la dictadura que es passa els drets humans per l'arc del triomf en el comissari Piñol,la solidaritat amb els miners asturians represaliats per l'ordre, les dissidències entre reconciliació nacional i ruotura al si dels comunistes, l'especulació urbanística i la bambolla immobiliària en els intents de compra d'una alqueria a Robert, etcètera)

Rafel i Felo intentaran acabar amb la vida del torturador Rodrigo, però la cosa anirà de mal borràs per a ells. I per al propi Rodrigo, curiosament.


FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Bulevard dels Francesos

Autor: Ferran Torrent

Editorial: Columna 2010

Extensió: 404 pàgines

L'HOME DE L'ESTACIÓ

Aquesta és una història plena de giragonses en el temps, l'espai i el relat. Tomàs Forner era un jove emprenedor que aconseguix alçar gairebé del no-res una empresa de teulers i tocar amb la punta dels dits l'èxit. Mentrimentres la pau social se'n va en orris i l'ambient crida a sometent: la vespra de la Guerra d'Espanya pica a la porta. Abans, a la vaga del 1929, ja havia tingut un incident amb un grup de sindicalistes d'Elda, que, al remat, també en van rebre, bé que ho planificà ell i el seu aliat Carmona.

Amb l'esclat de la guerra Tomàs ha de fugir del poble -per les descripcions geogràfiques i els topònims que van succeïnt-se al llarg de l'obra no seria agosarat d'emplaçar-lo a les Valls del Vinalopó- car és ben sabuda la seua filiació falangista, doncs ell mateix lidera el grup de joseantonians del casino local. Deixa a la dona, l'Eulàlia, i dos fills: la major, Alícia, i el petit Víctor, malaltís de mena. També s'hi queden els senyorets de tota la vida, a qui Forner odia de ple a ple, encapçalats pel senyor Miquel i la seua luxosa finca, amb qui emparentà en csar-se amb l'Eulàlia. Tomàs no entén la sofisticació intel·lectual del braç oligàrquic, de què també participa la seua dona, d'altra banda una virtuosa del piano.

A les envistes d'Alacant coneix una jove andalusa anarcosindicalista que també ha hagud de fugir cames ajudeu-me de la seua terra -Màlaga- en caure en possessió dels franquistes. Allà ha deixat la seua parella, l'EStebán, de qui sempre s'enrecordarà.

És durant el llarg parèntesi vital del conflicte armat que els personatges de la novel·la viuen els seus anys més feliços. Tomàs i Teresa s'estimen ferotgement de la nit al matí -com diria l'Estellés-, Alícia creix lliure i s'entreté al costat de la seua amiga Rosa, a les pedregades amb les colles del poble del costat, en una de les quals coneixerà, d'arrapa i fuig, el seu futur company, el Xavier, fill d'un republicà moderat que caurà durant els bombardejos. Uns atacs, aquestos, que ens són descrits amb detall, especialment el que s'abraonà sobre la plaça del mercat d'Alacant el maig del 1938. L'Eulàlia deixa de ser la dona submissa i obedient per un temps.

Amb la fi de la guerra que quasi li costa la vida al Forner -ell mateix reconeix que tornà a nàixer el 18 de juliol del 36 i ens conta, fil per randa, els seus plans frustrats de prendre la comandància militar de la ciutat del Benacantil- arriba la sega de la mort, que es cobra a dues víctimes pròximes als nostres protagonistes: el vailet, Víctor, mor de meningitis, i l'Esteban en un dels centres d'internament dels presos polítics, a Albatera. El Castell de Santa Bàrbara, els cinemes l'Ideal o la plaça de bous són altres punts de retenció forçosa a la vora del Postiguet.

És llavors que Forner li perd la pista a Teresa i el riu de la vida normal i quotidiana torna a mare després dels sotracs bèl·lics. l'Alícia és internada a un centre escolar religiós, on la vida s'allargassa, grisa, entre disciplines un pic marcials i comminacions a parlar "en español", ja de bon antuvi.

Havent acabat els estudis bàsics Alícia acaronarà el somni de cursar Magisteri a la universitat d'Alacant, mercés el coratge de sa mare que li fa entendre al castís i misògin Tomàs , que una dona dreta i feta, de bé, ha de saber de lletres. Com li costava, al teuler, d'admetre dones cultes! EL feien sentir-se inferior. I això en un mascle alfa, fa de mal empassar. A la facultat redescobrirà, aquesta vegada més assentat, el Xavier, que resulta ser un militant comunista compromés amb el país i la llengua. Després que aquest siga sorprés i apallissat per son pare i l'estrany home de l'estació (d'esguard rocós, inquisidor, que Alícia veu per tot arreu d'ençà que agafà el primer tren per anar a Alacant, i que xarra i sembla donar ordres a son pare) i quede paralític amb pronòstic de restabliment ad kalendas graecas l'Alícia odiarà per sempre més, això creia, el seu progenitor, afeccionat a la cacera pacient i la pesca. Ambdós es casaran en secret al poble i tornaran al seu exili madrileny, des d'on envies missives amb remitent de Barcelona, per mirar d'enredrar la troca. EL vell teuler, murri com ell a soles, descobrirà, però, que viuen a la vora del Retiro.

A Tomàs Forner un mal de morir el prengué i el postrà a una llitera a la residència d'ancians Verge del Remei, on l'atenen les germanes Maria i Assumpció, i el doctor en Jaume. En assabentar-se d'aital situació Alícia, amb penes i treballs, decidirà de fer-li la darrera visita, més encara després de fer tard en el cas de sa mare, pocs anys abans. Li escriurà una carta al Xavier i agafarà l'autobús per fer un llarg viatge -físic i emocional- al través dels altiplans de la Meseta. Mentrestant, al seu torn, l'ancià, com més va més enfurrunyat repapieja i li vénen a l'encalç episodis d'aquella guerra i postguerra, en què ostentà la vara de la batllia del seu poble amb ànim de revenja.

El text va alternant els records de filla i pare. L'un i l'altra des de la residència o el bus, van fent desfilar el fil argumental de les seus respectives peripècies autobiogràfiques. AL seu través s'intuïx una crònica, però, dels estralls i el dolor universal que la guerra produïx onsevulla que ocórrega.
L'autor, en Joaquim G. Caturla s'adelita amb un ampli ventall de descripcions, on predomina el recurs a l'analogia amb el blau de la mar. Al meu parer en fa un gra massa, amb l'ús freqüent d'aquest recurs. Al remat, però, València, aquest país nostre sempre a mitjan fer, no és sinó  una llesca estreta d'aquesta mediterrània que ens il·lumina? Especialment agradables m'han resultat les referències a la blavor de les cúpules dels temples de la nostra terra. Qui no se n'ha embadalit mai en llur contemplació?

Tot pastat i fenyut -aquesta n'és una altra, la varietat del lèxic emprat, tanta que mai te l'acabes- la lectura de l'obra d'aquest filòleg és ben recomanable. El vaig conéixer a l'IES Jorge Juan d'Alacant, el tret d'eixida de quasi totes les manifestacions que demostren que l'Akra Leuké i la Lucentum que cartaginesos i romans tant admiraven, defensada per la car del moro, amb històries que es fan de bon contar com la del negre lloma, pobrissó militar abandonat. En definitiva, la millor terreta del món, des de Benalua fins el Raval Roig!


FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: L'Home de l'Estació

Autor: Joaquim G. Caturla

Any: 2004

Extensió: 224 pàgines

Editorial: Edicions Bromera

Guardons: Premi Blai Bellver de Narrativa

"Mecanoscrit del segon origen"

Aquesta obra és un clàssic d'entre els clàssics, fruit del verb, inspiració i creativitat del sempre combatiu (com t'enyorem...) Manuel de Pedrolo.

Estructurat com un conjunt de tractats mecanografiats a manera de crònica autobiogràfica, la novel·la s'inicia amb un cataclisme, mercés l'aparició d'uns platets voladors aliens, que gairebé foragita la vida humana al planeta.

L'Alba i el Dídac són dos adolescents, veïns del petit llogarret de Benaura. L'atzar- eren submergits aigua endins en el moment de l'apocalipsi per culpa d'una colla de vailets racistes- fa que superen la negra efemèride. A partir d'ella bastiran una nova era, amb el seu propi calendari. Adolescents com són (catorze i huit anys respectivament) aconseguixen, amb penes i treballs, reeixir com a sobrevivents al llarg dels quatre anys de què la narració ens dóna compte.  Al bosc, fugint de la fèrum i les malalties dels cadàvers, a una cova i a un hort, de primer. Abastint-se de pots de conserves, embotits, armes -màusers- i tot d'estris i productes extrets de ferreteries, farmàcies i botigues diverses, no sense perills -car els edificis havien quedat aplanats, i les runes, com les aus, especialment els ocells, campaven lliurement- més endavant.

Amb el pas dels mesos es decidixen a fer cap a la costa, tot navegant -amb una embarcació que rebatejaran amb el nom del seu poble- municipis -com Tossa o Arenys, entre més- i cales, per mar, i escodrinyant ciutats -especialment Barcelona, esdevinguda una immensa ferralla- i paratges naturals imantats d'una gran càrrega simbòlica -com ara Montserrat, Montjuïc o el Tibidabo- .

No es limiten, però, al Principat, més aïna realitzen tot un traginar al llarg de la Mediterrània, que els du a admirar la Costa Blava del Migdia francés i la bota itàlica- de La Spezia i Gènova, a Taormina, Nàpols (Vesubi) i Sicília (Etna)- on han de superar algun que altre mal tràngol en entropessar amb d'altres humans encara vius -tres homes engrescats sexualment, una dona jove enfollida que li demana a l'Alba de donar pit als ossets que gronxa en un bressol i se suposa un dia foren la seua criatura...-.

Al marge de les aventures marítimes, que solen fer durant els mesos càlids, l'Alba i el Dídac tenen una vida ben entretinguda: col·leccionen llibres de qualsevol biblioteca - i temàtica, ja siga mèdica, d'aviació, nàutica o fins eròtica- que se'ls pose a l'abast per tal de salvar el patrimoni cultural, fan un munt de fotografies, que els costa déu i ajuda aprendre a revelar, per il·lustrar a les futures generacions amb àlbums la barbàrie sobrevinguda a què fan front, etcètera. Arriba el cas que detecten un alié- de tres ulls, mescla de marsupial i porc- i li donen mort amb un dispositiu redó que calcina allò que es troba per davant... No se n'estan, però, de baixar a la platja per nedar i passar l'estona i, de tant en tant i com més va més, d'iniciar-se en l'anatomia, fins la més íntima, de l'altre.Tot amanit amb la certesa que res tornarà a ser com abans però, en canvi, hi tenen al davant l'horitzó o  oportunitat de començar a bastir un futur des d'aquest aparent no-res, ex novo. Una realitat alternativa, des de la base, que és present com un mar de fons en les pensaroses ments d'ambdós personatges, l'autèntica volta de clau a l'ombra de l'obra.

De tanta coneixença naixerà l'estima i d'aquesta -ja se sap, la "carn vol carn"- un fill en comú, en Mar, no sense patir els embats, canviants: els dolors i la febre, d'una banda, el plany i les llàgrimes, de l'altra, i encara l'ira sobtada- inherents a tot embaràs.

Durant una de les seues eixides per tal de buscar queviures, però, el Dídac no tornarà a casa. I l'Alba, l'endemà, el trobarà esclafat pel pes d'uns enderrocs. Ja ho tenen, això, dels despreniments...

I mirant-se el seu nadó acabat de nàixer vorà en ell el pla B per a una renaixença de la humanitat.

Al través dels diàlegs de la novel.la Pedrolo ens mostra temes que, certament, comptaren entre els seus interessos i preocupacions. Em referesc a la influència negativa, de pèrdua de llibertats i ensinistranent, o, directament, castració moral, derivada de l'assumpció del discurs emés a les trones eclesiàstiques en tot de vessants (dominació de classe, gènere, sexual...) Sobre l'impacte antròpic al damunt del medi. Una natura que, sembla, recupera lliure i joiosa el lloc que l'home li havia arrabassat -les aus, els celistíes clares i descontaminats, les brosses que s'apoderen de l'asfalt i les poblacions... També apareix el tabú de la nuesa, de la sexualitat desacomplexada i, per què no?, sense pecat, de les desequilibrades relacions home-dona... Fet i fet, una plèiade de refelexions sobre qüestions que podríem anomenar de filosofia de vida.

Un llibre que, a més, està redactat en un català ensems culte i accessible. Amb mots sovint reservats per a un dialecte concret -com ara qualque, l'ús literari del qual s'ha restringit si fa no fa a l'arxipèlag balear. D'altres paraules que desconeixia, posem per cas sebollir -soterrar- o cassigall -parrac- entre d'altres, han contribuït a eixamplar el  vocabulari del meu, particular idiolecte.

Per últim, cal fer esment a la nota final d'un presumpte editor on se'ns parla del descobriment dels pergamins de què es compon l'obra, i les diferents hipòtesis sobre el significat de la mateixa amb una pregunta suggeridora: és l'Alba la mare de la humanitat actual?

Títol: "Mecanoscrit del segon origen"
Autor: Manuel de Pedrolo
Extensió: 156 pàgines
Editorial: Edicions 62
Col.lecció: El Cangur PLUS
Edició: 1996