De tot cor

Qualsevol tema pot ser matèria primera, víctima propiciatòria per a l'amant de les lletres, disposat a dibuixar una bona història, i a emmarcar-la, com si fos un entrepà, o sàndvitx, entre coberta i coberta.

Fins i tot el món del que hom ha coincidit a titllar com a premsa rosa, o del cor. Ja se sap, el papier-couché. Amanit, faltaria més!, amb el microunivers de la teleporqueria. Brossa mediàtica, sí. Ausades, però, què sap vendre's! Rebenta els shares...

En aquesta novel.la l'Andreu Martín (Barcelona, 1949) especialista en el gènere negre, fa una aposta reeixida per mesclar crim amb surrealisme, violència amb coentor, venjança i naftalina. 

D' un estil directe, tot de personatges, representatius de l'ample espectre social, parlen, desenfadadament i sense pèls a la llengua. Pel boc gros. Apareixen, també, un planter divers, periodistes vedettes que mentixen més que alenen, dosis de sexualitat, negocis obscurs (màfia immobiliària), membres de l'Opus atrinxerats a l'armari, folklòriques passades de moda (Aurorita Linares, Isabelita de Lorca), fins i tot un clan gitano (Juana de Dios, la germana petita, Florita, el germà boig, Cosme) els Laurel, revolcat al bassal de la venda de cocaïna, tan i tan endogàmic com un incest. I tant...

Tot comença amb l'assassinat de Tiaguín Moltó, un periodista de raça que, després de fotre el poder destapant l'enèssima corruptela, fou marginat fins esdevindre pura femta humana, sentor de taverna i alcohol. 

El seu cas serà la clau que permet de tornar a la fama a dues germanes. L'una, Aurorita Linares, cantant de cobles. L'altra, Isabelita de Lorca, germana petita, a qui el fet de parir un xiquet (era fàcil d'engrapar...) li barrà la continuïtat que una carrera artística demana. El fill indesitjat, Lucas, fou pujat per una parella d'oncles amb dubtosa moral sexual. 

Tot d'una el cas Moltó passa de les comissaries i els jutjats a la gran pantalla. Degenera en show. Àdhuc una jove celebritie d'un programa de baixa estofa (GH?), Clarissa Oscos, es fa passar per l'assassina per tal de tustar el llom als bitllets de cinc-cents.

Del cas se n'encarrega en Pedro Miralles, cap d'Homicidis. Però també dos grups de col.legues, cadascun amb una línia de recerca, i teoria dels fets, divergent.

D'una banda la Mika (amant dels programes sentimentaloides i ingènua) i el Ribera. Creuen que l'assassí és un locutor argentí ( Santowski) la muller del qual se suicidarà. Ell fugirà a Buenos Aires, després de matar un innocent que, malaurat, estava al seu davant al moment inoportú en què fugia d'haver de respondre a un interrogatori policial. 

De l'altra l'inspector Lallana i l'agent Huertas. Amb una conya sexual en què el primer anava mancat d'afectes (se sadollarà amb una calé a bastament) i el segon li feia de paternal conseller afectiu.

També hi pareixen, al llibre, dos relats, en part contraris en part anàlegs, dels daltabaixos de la investigació. Una, "La llum al final del túnel", de Núria Masclau, especialista en successos. L'altre "Taquicàrdia", del Pepe Baza (periodista). El primer centrat en la història de Lallana, Huertas, Ribera, Mika, Santowski i els Laurel. El següent en Miralles i el seu decadent matrimoni madur en crisi amb la Luisa (enganxada a la brossa televisiva però que, finalment, se'n deslliura, tot alliberant-se) i el doble joc que manté amb la pròpia Masclau, qui l'ajuda a interpretar el projecte literari, probablement autobiogràfic, en què Moltó treballava just abans de desaparéixer - La Trobada-. En ell es dibuixa una dona nimfòmana ( Charo de Félix) i un xiquet traumat. 

Un reguitzell de sospitosos (Eduardo d'Assís, Amadís Hernán, Jorge Valdemar, Lucas) van rellevant-se al llarg de les pàgines. Micròfons sublimats com a "polles", fel·lacions forçades a última hora, incestos reals i  insinuats i efebofílics a compte d'un antic reportatge fotogràfic, un gatillasso, una jaqueta amb una granota verda, una barraca que es mig cau, un Arxiu de Moltó, eina de mil-i-un xantatges, un pal de golf emprat com a arma executora... i innumerables programes d'estil tòmbola (Con toda el alma, Mérito, Amores y amoríos...) a més de revistes del pal del Qué Me Dices tenen les seues línies de glòria a la trama. Fet i fet un còctel tan explosiu com delitós d'assaborir. Picant!

I, per a acabar-ho d'adobar, un desenllaç que ben bé es correspon amb allò de "tirar el burro per la finestra".On tot va per l'aire. 

Una ficció, al meu parer, excessiva quant a noms i referències castellanes. Potser l'autor, qui també escriu en espanyol (per exemple, ha estat coautor, amb Jaume Ribera, de "Todos los detectives se llaman Flanagan") ho fera per donar-li més versemblança al relat. Car aquest món de faràndula, toreros, tonadilleres i big brothers sol ser d'expressió d'altiplà, mesetària. No ens oblidem, però,  del dia en què aquest tipus de fauna siga, també, catalanòfona (com els taxistes masclistes, els cañis, les xonis, ionquis... lumpen en general) ho haurem aconseguit. Només aleshores la nostra serà una llengua normalitzada. I el nostre un país (uns països) normals.De Salses a Guardamar -i Oriola i Torrevella!- i de Fraga a Maó -i l'Alguer, irredemptisme!- Una nació més. Enaltida condició, que en diria l'Estellés.

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: De tot cor

Autor: Andreu Martín

Extensió: 319 pàgines

Editorial: Bromera (col.lecció l'Eclèctica)

Premi Alfons el Magnànim de Narrativa en Valencià (2007)

L'home que volava en el trapezi

La Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) és al bell mig de la nòmina d'escriptores més referenciades de la literatura catalana. No és cap casualitat. De la lectura d'aquesta obra que ara resumesc n'he quedat meravellat. Ha dit, com diria l'Estellés, "la paraula justa en el moment just". Cada frase juga una funció. Res, doncs, no és mesquí, ni cap descripció isarda (Papasseit n'estaria ben content!). Com més la llegia més imatges  m'evocava. De vegades els comentaris sobre la roba, els gestos, l'anatomia, etcètera dels personatges semblen ser-hi per obligació. És un vessant més d'una obra. Un deure per l'autor. En el cas que ens ocupa, però, són deliciosos. No es fan de mal empassar. Ans al contrari, en demanaries més i més. Mai no en tindria prou, d'Isabel-Clara.

Fusta, abusos, negocis editorials on es reflexa el món endogàmic, i sovint clientelar, d'amiguismes, dels lletraferits. Es lloa una novel·la misèrrima d'una ploma ja encimbellada mentre es fan l'orni, fent-li el buit a històries de qualitat d'escriptors encara desconeguts. Do ut des. El segell se n'aprofita de la fama del misser per tal d'obtenir més ressò, i aquest veu surar unes pàgines que, d'altra manera, s'haurien enfonsat, pel seu propi pes, al fons dels abismes -passeu-me el mot, Gossa Sorda!.

Aquesta, fonamentalment, és la història de com dos persones que, en principi, no hi tenen cap relació (l'Iris i el Raül) van a trobar-se casualment. La primera, seguint l'exemple del seu pare, ja traspassat, de qui se n'enyora fins el punt de parar-li la taula a les menges, és restauradora de mobles antics. El segon, estancat en una empresa editorial, intenta salvar dels corcons un moble antic del seu pare.

Abans de l'encontre, que tarda prou ha donar-se (no ocorre ni el primer, ni el segon dia que l'Iris entra a casa el Raül) la Isabel-Clara ens dibuixa els trets elementals del seu passat. Els backgrounds, per dir-ho a l'anglesa manera. D'una banda l'Iris és era una xiqueta un pèl estranya. Vivia amb son pare, un artista del moble, de qui n'estava enamorada fins la medul·la, de tant com l'admirava. Sa mare i la seua germana major, l'Eu, completaven l'estampa d'una família raonablement ben unida. Les coses es van tòrcer amb la mort del pare. La mare trobà un nou company de vida (el Cosme) qui resultà ser, gelós de la carn fresca i jove de l'Iris, un contumaç violador. I un bufat de mena. Abonat al taulell del Sacramento. L'al·lota, ja entotsolada, s'acabà de recloure entre l'ossari del seu propi cos. I l'Eu bastí un pla d'emergència: enviar-la a Barcelona, a ca la tia Francina, amb l'excusa que anava a estudiar i que podria ajudar-la a tenir cura de la seua cosina, l''Eulàlia, malauradament tocada del bolet. Mentre a Bellavista, el poble, l'Eu es casa amb el Salvador, un músic, i hi porta al món una bessonà, a Barcelona l'Iris va sobrevivint i acaba per trobar el seu lloc: encaixa professionalment reanimant mobles de vell. Al seu torn el Raül és un jove esquerp i misantrop. Que li té una secreta tírria a sa mare per la manera com va veure llanguir-se son pare. De la feina a casa, el capcot i el caràcter colgat al subsòl. En tenia, la teoria, que era homosexual. Al cap del carrer del llibre, però, sa mare li confessa, amb el cant de les absoltes retrunyent, que no, que realment ell estava boig per un altra xicona, però que en embarassar-la l'hagué d'abandonar.D'això se'n podria dir ser cornut i pagar el beure?.  Raül té una vida anodina, amb l'excepció dels divendres on queda amb el seu amic Casimir, xerraire impenitent i exconvicte, a qui li té una estranya mescla d'entre compassió, afecte i rebuig. Ambdós van al Trip, el local on treballa la dona del segon, la Fina.

l'Iris i el Raül es coneixen, doncs, i s'agraden, però recelosos del seu espai propi els costa d'adonar-se'n del que senten l'un per l'altre. Són moltes les converses en que parlen d'allò profà i allò diví: sí l'amor existix, o és una construcció conceptual humana per emmascarar el pur instint sexual i reproducor animal. O si encara que existisca dura més enllà dels temps en què la carn se sent assedegada. El Raül vol consumar, físicament, l'entesa afectiva. L'Iiris, però, té hipoteques psicològiques del seu passat d'abusos. Al remat, tots dos superen els seus tabús i problemes. I ella se'n va a viure amb ell. Pel mig hi ha el soterrar del Cosme, amb fibrosi, i, encara abans, la visita a Bellavista, on l'Iris s'hi rabeja, dialècticament, amb el seu antic pare postís, i pervers.

Just en el moment en què tot sembla anar pel fil del sedàs de la felicitat l'Iris decidix d'adquirir una bicicleta i fer-se llargues passejades per la ciutat. Fins que un tràgic accident li arrabassa la vida. Raül enfollix i acaba embarcant-se en un tren cap a Lisboa.

L'obra deu el seu títol al vers, d'una cançó que apareix al film "Iit Happened One Night" (1934) on un home se'n plany que un trapezista de circ li haja pispat la núvia. Endemés hi ha una pel·lícula, del 1935, amb el mateix títol que el llibre.

Llegiu l'home que volava en el trapezi. El devorareu, i salivareu satisfets!

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: "L'home que volava en el trapezi"
Autora: Isabel-Clara Simó
Extensió: 248 pàgines
Editorial: Columna (2002)

Se sabrà tot

Vaig saber del Xavier Bosch per primera vegada la tardor del 2009. En un estudi, pis de reduïdes dimensions especialment dissenyat per fadrins solitaris. Una nit, en encendre el televisor, aparegué comandant l'espai de debat i diàleg "Àgora", del Canal 33. Ja aleshores desprenia una sensació de capacitat a l'hora de repartir els torns de paraula, guardar l'ordre entre tertulians o posar en un atzucac dialèctic a l'entrevistat/da amb preguntes d'aquelles que van al moll de l'os, a totes, sense marge per a la concessió. Res d'ensabonar l'interlocutor. Posar-lo contra les cordes.

Cinc anys després, en vore el seu nom a la faixa cobertora d'un llibre no em vaig estar de prendre'l a l'assalt dels prestatges i devorar-lo amb gran plaer. 

Parle de "Se sabrà tot", obra guardonada amb el premi Sant Jordi 2009. La trama, ben estructurada amb capítols àgils, d'extensió mitjana, lleugers per al lector, és dinàmica i t'apressa com el parany a la bestiola indefensa i incauta. La història combina la màfia immobiliària (RavalBaix), amb la corrupció política, la problemàtica relació entre les institucions (l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, en aquest cas) i els mitjans de comunicació (la capacitat d'interferir la teòrica independència de criteri amb subvencions, trucades i/o reunions intimidatòries...). Tot amanit amb les corprenedores experiències d'alguns dels principals personatges ( un accident de trànsit que acaba amb el traspàs d'un xiquet que jugava a l'autobús, una homosexualitat desada al calaix de l'armari que entropessa amb la mort sobtada d'un gigoló rus, un home que es divorcia per ser incapaç d'acarar la responsabilitat d'esdevindre pare, un gran propietari mediàtic depenent i postrat a la cadira de rodes, una intendent dels Mossos que carda ferotgement i esporàdica amb un periodista sospitós de complicitat amb fonamentalistes...) i amb la cirereta del pastís d'un llenguatge clar i directe, farcit de comentaris irònics.

Tot comença amb la carta de comiat del director del diari Crònica -Dani Santana- després que el seu cap d'Informació i societat, David Cid, àlies Senza, haja mort en un accident de trànsit amb la moto. Tot seguit se'ns fa un flashback, esfilagarsant-se amb cada capítol el cabdell narratiu que desemboca i trau l'entrellat del perquè de l'adéu al càrrec.

El diari Crònica pertany al grup Blanco (eufemisme de Planeta, o Godó?) i, essent el tercer en vendes, mira d'enfilar-se al rànquing amb reportatges d'investigació  i portades cridaneres. Parla, en concret, d'una trama islamista a Barcelona, que estaria finançada, entre d'altres, per venedors ambulants de llaunes de cervesa. D'això se'n sap valdre l'autor per a fer un retrat del multiètnic barri d'El Raval, amb gran presència d'immigrants, marroquins i pakistanesos, bàsicament. Dos col.lectius que es diuen el nom del porc en la convivència i la lluita diària pel control dels negocis. El rotatiu, doncs, descobrix, finalment, que hi ha una cèl.lula disposada a immolar-se la Festa del Cel, en plenes celebracions de la Mercè, en què volarien pels aires tres autobusos, en comptes d'avions fent giragonses. La descripció dels seus membres l'aprofita Bosch per introduïr-nos a les estratègies que fa servir Al-Qaida per a captar més militants a la seua causa. El Kais i l'Alí són dos germans que, al poc d'arribar des de Síria confiats a un seu oncle pakistanés, l'Ibrahim, perden el seu progenitor. Ensorrats, el parent sap manegar la seua desorientació i mancança de referents per a fer d'ells autèntics mujahidins. Per l'un munta un negoci tapadera (locutori), l'altre l'envia a una benzinera. 

El diari està al cas dels seus plans gràcies a la relació d'interés entre el Senza i els tres terroristes. Diners a canvi de dades, d'informació.

Al través del llibre s'albiren els tripijocs obscurs del món de la política (el secret íntim, de sang i prostitució gai, entre el batlle comtal, Negrier, i el conseller d'Interior, Santi Muñoz, les jugades de baixa estofa entre membres d'un mateix partit -l'operació mediàtica contra el candidat opositor, Franquesa, enmig de la campanya electoral per l'alcaldia, l'ira de l'A.B.C, director general del diari, per la publicació de notícies que, en associar el Raval a l'inseguretat i la por, desvaloritzaven el valor del preu del sòl, amb un projecte especulatiu pendent de realitzar en ment...).

Al remat, el Senza escriu en un article històric els plans violents de la cèl.lula ja no dorment sinó desvetllada. I mira de fugir com més ràpidament millor. Fins que en el joc d'avançar vehicles l'un darrere l'altre, fa una mala frenada i acaba xopant de sang l'asfalt. Escriu dues cartes pòstumes. Una d'elles adreçada al fill, queda com una incògnita al no poder obrir-se i ser llegida fins que el xiquet assolisca l'edat adulta. Una sinistra jugada final contra l'ex-parella? És després del soterrar que el Santana plega del diari amb una sentida carta d'acomiadament.

Sexe, terrorisme, corrupció, bambolla immobiliària, periodisme, accidents, morts... aquest llibre és una bona panoràmica de la Barcelona de les acaballes de la primera meitat del segle XXI.

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Se sabrà tot

Autor: Xavier Bosch

Editorial: Proa (amb la col.laboració d'Òmnium Cultural)

Edició: 2010

Extensió: 302 pàgines

Premis: Sant Jordi 2009 de narrativa

Anàlisi del 27-S davant de la manipulació dels mass mèdia estatals

Moltes coses s'han dit arran de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat diumenge i dels seus resultats. Volia contribuir al debat amb la meua pròpia anàlisi:

1-Es deia que a Catalunya moltíssima gent s'abstenia a les autonòmiques i votava a les generals. Doncs bé si la participació al 2010 fou del 59, 95% i el 2012 del 67'56% a les del 2015 s'ha enfilat fins el 77'44%. Això significa que, per fi, hi ha una implicació del conjunt de la societat a les eleccions catalanes (a vore si el poble si que les entengué com a plebiscit?...) L'interés per participar és sempre una bona dada. Són molts els que deien que una tal alta participació perjudicaria els independentistes (Junts pel Sí + CUP) però l'escrutini ho desmentix. La suma de CiU, ERC i CUP el 2012 fou del 47'85% dels vots. El 2015 sumen, sense Unió, un 47'75%. Tenint en compte que Unió ha tret un 2'51 %, i que CiU defensava el pacte fiscal i la consulta però no s'havia declarat -ara CDC sí- independentista, no es pot parlar de davallada en cap sentit. Per tant la "majoria silenciosa" antisobiranista, amb una pujada del 9'9 % en participació, es demostra inexistent. Era un farol.

2-La majoria de mitjans de comunicació diuen que els partidaris de la independència han guanyat en escons (72 sobre 135, això és, majoria absoluta) però no en vots). Sumen al camp del NO a partits que públicament, aquella mateixa nit i hui, han demanat que no se'ls compte en eixe bloc: Catalunya Sí que es Pot i Unió Democràtica. Entre els dos sumen un 11'45%. Serien, doncs, al calaix dels NS/NC. Cal recordar que el candidat de CSQP, Lluís Rabell, votà Sí-Sí a la consulta popular del 9-N sobre la independència. El mateix féu Dolors Camats, segona en el lideratge d'ICV. La cap de llista de CSQP per la circumscripció de Lleida s'ha mostrat, clarament i pública, com a independentista. I al programa electoral parlaven d'obrir un "procés constituent català sense supeditacions a cap altre". Ficar-los al sac del NO sembla agosarat. Unió defensa, com CSQP, la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. I al seu interior hi ha partidaris i detractors de la secessió. Són, ambdues candidatures, per tant, i dit per elles mateixes, neutrals pel que fa a la independència. No s'han mullat perquè són mixtes nacionalment.

3- Qui s'ha posicionat clarament en favor de la independència? Junts pel Sí i les CUP. 47,7% i 1,9 milions de vots. Qui s'ha situat fermament en favor de la unitat d'Espanya? Ciutadans, PSC i PP. Sumats 1'6 milions de vots, un 39'17 %. Per tant 47'7% Sí 39'17% No i 11'45% Neutrals (NS/NC). Si això és una derrota del Sí algú s'ha descomptat.

4- Ciutadans demanava amb 25 escons la dimissió d'Artur Mas (no és sant de la meua devoció) quan Junts pel Sí ha tret 62 escons. I cridaven "Campeones" havent tret un 17'93% del vot per un 39'54 de Junts pel Sí. Un gran ascens (de 9 a 25 diputats) ningú els el pot negar. Però campions??

5- Ciutadans tragué un 17'9% a Catalunya el 27-S. Se'ls ha venut com a triomfadors i acaparem molta quota televisiva. Compromís, al País Valencià, tragué el 18'95% dels vots. Quina és la seua quota de pantalla, a maig i ara? Sensiblement inferior, amb tendència a zero. D'això se'n diu manipulació mediàtica, doble vara de mesurar, llei de l'embut?

6- Miquel Iceta (PSC) ha ballat molt durant la campanya i els socialistes, i els mitjans, conclouen que han salvat els mobles. El PSC té 16 escons i un 12'74%. L'any 2012 20 escons i 14'43% i el 2010 28 escons i el 18'38%. Són dades per a estar satisfets? Evolució positiva? Ans al contrari, van empetitint amb cada escrutini.

7- Pablo Iglesias i Podemos semblava que anaven a menjar-se el món - Catalunya inclosa. Però ICV-EUiA el 2012 tragueren 13 escons. El 2015, sumats a Podemos, 11. Algú n'extrau la lliçó per al debat sobre una possible coalició Compromís-Podem a les generals de desembre? Val més anar en solitari què mal acompanyats? 2 i 2 de vegades fan 3...

8- El PP ha passat de 19 escons i un 12'47% a 11 i un 8'5%. Faran un pensament?

9- L'esquerra independentista (CUP-Crida Constituent) ha passat de 3 escons i un 3'47% a 10 representants i un 8'21 %.

10- Aquells que diuen que CiU i ERC sumen menys junts pel sí al 2015 que per separat el 2012 ( i en són, molts) se n'oblidaven que UDC anava esta convocatòria en solitari. I que l'independentisme no acaba en JxSí. Continua a la CUP que ha tret 7 escons més que els anteriors comicis. I en sectors de CSQP, començant pel seu líder, i UDC.

10- L'SNP aconseguí un referèndum sobre la independència d'Escòcia amb un 44% dels vots. La suma de Junts pel Sí i les CUP frega el 48%.

11- El PQ (Partit Quebecois) aconseguí el primer referèndum d'autodeterminació del Quebec (província francòfona del Canadà) amb un 41% dels vots.

12- La situació catalana és complexa i plural. I el millor camí per tal d'aclarir del tot el panorama és la celebració d'un referèndum vinculant sobre la independència amb tres paperetes: Sí, No i En Blanc. Espanya, en conjunt, serà capaç d'entendre-ho?

Postdata: La imputació definitiva d'Artur Mas, que ha estat cridat a declarar el pròxim quinze d'octubre -quan farà just setanta-cinc anys de la fosca efemèride de l'afusellament de Lluís Companys a Montjuïc, judici mai anul·lat tot i les propostes parlamentàries al respecte- només ajudarà a tensar més la corda. L'escenari de pactes post-electoral duu a una entesa JxSí-CUP, complicada atesa la diferència de criteri sobre la presidència de la Generalitat i el propi Mas. Al remat, una situació més que enverinada. Etarem amatents. Vivim moments, sens dubte, històrics.

"Memòries d'un home invisible" (H.F.Saint)

Aquesta obra s'endinsa a cor què vols en el gènere fantàstic de la ciència-ficció. Més encara, tenint en compte l'any en què fou escrita, té cert regust a futurisme d'una postmodernitat que encara estava per arribar. Nicholas Halloway, un analista de marges de seguretat, entrat a la trentena i de vida grisa i monòtona, coneix a Anne Epstein, periodista del Times. Després d'un viatge ferroviari amb trets eròtics i fins exhibicionistes, es vorà immers en una operació de sabotatge d'un grup altermundista (Estudiants per un Món Just). Aquest comando tenia previst de fer un acte-protesta, a les instal·lacions d'una empresa, Micro Magnetics, encapçalada per un estrany doctor (Wachs) que duu a terme les més misterioses investigacions al voltant del món dels camps magnètics augmentats, les partícules i els quarks. Havien caçat un conill, que pretenien fer saltar pels aires. Després d'alliberar-lo de la gàbia i esmunyir-se de la furgoneta, amb aires hippies, dels activistes -liderats per Carillon- Nick i Anne aconseguixen fer-se amb l'estrambòtic científic, tot i les resistències d'una secretària malcarada, i entrevistar-lo breument abans d'una conferència de premsa. Durant el transcurs d'aquesta la llum se'n va a causa del sabotatge previst i comencen a ocórrer tot un seguit de reaccions químiques, encadenades, imprevisibles. Les autoritats desallotgen l'edifici, però Nick hi roman a dintre, inspeccionant cada racó, dutxant-se, relaxant-se.

L'endemà quan s'alça se n'adona, apoderant-se'n la nàusea i el vòmit d'ell, que ha hagut una explosió, que ha deixat un cràter -on muigueren Carillon i Wachs, enmig d'una picabaralla- i que hi ha una extensió reduïda que ha adquirit la característica de l'invisibilitat. Forces policials arriben al lloc dels fets i acaben capint la dimensió d'allò esdevingut. Dibuixen les peces, mobles, escales... els encontorns de l'edifici. D'allí s'escaparan, primer, un felí, i, més avant, després d'esquivar un dispositiu que havia rodejat l'àrea amb franctiradors inclosos, el propi Nick.

A partir d'eixe moment s'entra en la part sucosa del llibre, en què Nick va a ser sotmés a un exhaustiu procés de recerca, en què no s'escatimaran diners, ni modals... L'equip que li va al darrere estarà capitanejat per David Jenkins -nom fals. A les seues ordres treballaran Tyer -qui es ferit per Halloway en la seua fugida-, Morrison, Clellan i Gómez -hispà-. Ridgefield serà, al seu torn, l'enllaç amb els serveis secrets.

Nick mirarà de fer una vida el més normal possible. Fingirà estar malalt de grip, fer viatges, tindre una agenda laboral curulla de visites que el fan anar d'ací d'allà i haver de trametre les gestions per via telefònica amb persones com Cathy -la seua secretària, ben xafardera-, o Winslow, el seu agent de corretatge qui li durà les inversions borsàries i els comptes, creixentment rics. Per trucar, fins parlarà amb Jenkins, el seu Nèmesi, diverses vegades.

Halloway anirà exercint de passavolant per les més diverses contrades de la ciutat de Nova York -clubs com ara l'Academy o el Reppublic, Central Park -on té un episodi de persecució i acarnissament a càrrec d'una colla d'adolescents negres-, pisos buits -com el dels Crosby, passejant-se per oficines de negocis, festes nocturnes -estarà a tocar de fotre un clau amb una xica beguda-... Tot plegat, anirà creant-se una nova personalitat (Jonathan B. Crosby) i fins i tot entaularà una relació personal amb l'artista plàstica Alice Barlow, creient en el món dels fantasmes i l'esperitisme, amb qui farà vida normal en diades com ara Halloween -disfressat de mòmia- o esquiant a l'hivern. Arribarà àdhuc a comprar-se una casa a mode de refugi. Habitatge fantasmal! :)

La cosa es complica quan apareix la seua efígie a la coberta d'un llibre il·lustrat per la seua amant. Els policies la segrestaran, i després d'informar a Anne d'una suposada conspiració manicomial a la cerca d'enemics no visibles, i amb el xantatge de filtrar tota la informació que Nick ha obtés d'en Jenkins (donant-se la circumstància que el fugitiu havia cremat tots els materials invisibles recol·lectats pels investigadors per tal de provar la seua inapreciable existència, llevat d'uns trossos de "supervidre") Alice serà alliberada i tots dos intentaran començar de zero Manhattan enllà. Sempre, això sí, amb la frase amenaçant de Jenkins revolotejat per la ment: "Al final t'enxamparem".

Una història, en síntesi, divertida amb pocs passatges avorrits (quan descriu funcionaments químics, o del món dels negocis, massa tecnicismes per a iniciats) i amb enfocaments morals si més no interessants (com ara l'actuació de la gent quan se sap no observada, quines virtuts -pul·lular per tot arreu, col·lar-se al transport públic, oficines, clubs selectes, de bades- i desavantatges -ser vist si plou, entropessar fàcilment amb la gent en gernacions, la dificultat d'amagar els processos digestius -que si són visibles- té el fet de la no corporeïtat òptica.

Aquest, únic títol de l'autor, tingué un fort èxit de vendes i es traslladà a la gran pantalla per la Warner (1992) amb  Chevy Chase com a Nick Halloway i John Carpenter a la direcció. Al remat, una lectura engrescadora.

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: "Memòries d'un home invisible"
Autor: Harry F. Saint
Editorial: Columna (1988)
Extensió: 384 pàgines

Espècies protegides (Ferran Torrent)

Ferran Torrent (Sedaví, l'Horta, 1951) utilitza aquesta novel·la per esgranar, al través d'una trama entretinguda, la filosa mafiosa que acostuma a amagar-se a recer del futbol, esdevingut un fenomen de masses, icona de la societat postmoderna en què vivim.

Al llarg de l'obra apareixen una amalgama de personatges extrets de la València real -l'autor no se n'ha pogut estar, de fer saber que coneix a bona part de les celebrities del cap-i-casal, i que en més d'una conversa de sobretaula, li han fet sucoses confessions, això sí, garantit l'off the record. La discreció què no falte!

De fet, com a prefaci, i abans que s'abaixe el teló literari, ja ens posa sobre avís amb una declaració farcida de sornegueria : "Encara que són de ficció, els personatges d'aquesta novel·la no són reals."

Anem, doncs, per feina. L'argument se centra en un context valencià situat any amunt, any avall, en el 2003. S'acaben de realitzar eleccions a Corts Valencianes, amb triomf conservador. Però la irrupció del Front (qui té molts paral·lelismes amb el Bloc Nacionalista Valencià)  amb un 7% dels vots després d'una llarga travessa pel desert de l'extraparlamentarisme (referència indirecta a la Unitat del Poble Valencià?) desfà les seues il·lusions de governar en solitari. Aquesta representació del valencianisme, liderat pel secretari general Francesc Petit (Pere Mayor?) és deutora, en bona part, de la donació que un empresari fosc, Juan Lloris, simpatitzant del partit, els donà per a la campanya: ni més ni manco que quatre-cents milions de pessetes.  Així les coses el negociant demana una compensació pels serveis prestats: la batllia de la ciutat del Túria. I li la deneguen. Llavors amenaça de convocar una roda de premsa i mamprendre a rodar el ventilador de merda.

Des d'eixe moment Petit, i el secretari de finances del partit, vicent Marimon, ordixen una complexa estratègia a diverses bandes per tal d'eixir de l'atzucac. Intentaran oferir-li a Lloris el premi, a mode de consolació, de la presidència del València C. de F. Per tal d'aconseguir-ho hauran de comptar amb la connivència d'elements del Partit Conservador (com ara l'assessora Júlia Alexandre, vigilada de ben a prop per l'alt càrrec Sebastià Jofre), de la nova caixa d'estalvis, sortida de la fusió de les dues més importants del País, Bancam (en el fons, parla de Bancaixa i la CAM, i del projecte d'unir-les, que es posà sobre la taula però, en el món real, no reeixí), per tal de concedir-los un parell de préstecs amb què finançar la compra del paquet majoritari d'accions del club, a mans de Sintes, qui reaci a fer-ho, accedirà creient que es una demanda del president de la Generalitat, i a canvi d'una permuta de terrenys amb Lloris. Amb el segon crèdit es podrà dur a bon terme la contractació de Ndiaye Bouba, futbolista senegalés, màxima promesa de futur de l'Àfrica (xicot tímid, però sexualment molt actiu, i també amb les drogues... que, bocamoll, va prometent a tort i a dret quaranta gols per temporada) representat per Celdoni Curull, agent FIFA català que s'hi ha estat anys i panys al sud del Sàhara, i el seu ajudant Toni Hoyos (en realitat Josep Vallés, qui fugí del país per por a acarar el veredicte de la justícia). Rafel Puren, un treballador humil, de Moble-3, amb gran pes específic a la Coordinadora de Penyes Valencianistes, i piròman en les seues estones de lleure (Moble-1 i Moble-2, sense anar més lluny, en foren testimonis, a més de contenidors i, de postres, un gran coliseu esportiu)... També jugaran el seu paper l'assessor, agent doble, Oriol Martí, que treballa pel Front i els conservadors alhora; Madrid -l'home fort dels socialistes- o, a darrera hora, Tormo -nou càrrec conservador, de l'òrbita de l'Opus.

Petit promet a Júlia aprovar la Llei del Territori (menció oculta a la LRAU?), on apareix la Ruta Blava, a canvi de l'operació que catapultarà Lloris a la llotja del Lluís Casanova. Aquesta, però, serà destituïda, i les ambicions de Lloris, esperonades per la seua nova, circumstancial aliada, aniran més enllà. I, amb un València líder de la Lliga i a Europa (aconseguir la Copa d'Europa, el gran somni cobejat!) provoquen disturbis als carrers per tal de demanar la construcció d'un nou estadi -que els és denegada. A més, Lloris aspirarà a l'alcaldia valentina, ressuscitant el blaverisme, i aprofitant-se'n, de manera populista, de la seua tirada mediàtica -a la manera de Gil y Gil a Marbella- amb el partit "Fem Valencianisme" (Coalició(n) Valenciana?). Tot plegat finalitzarà com el ball de Torrent, amb l'incendi del Mestalla, vist per la gran pantalla pel periodista veterà Santiago Guillem, en plena pre-jubilació, qui també juga un paper destacable en l'aventura rocambolesca. L'ex parella de l'Hoyos, Núria, s'afegix al sidral al demanar una bona part del pastís del fitxatge galàctic de Bouba, gràcies a vore'l al diari (Cèlia, Chilet i Guillem pillen in fraganti el crack a la seua aterrada a Manises). A base de comissions, la festa acaba caient a plom a l'esquena del contribuent. És allò que se'n diu "pagar el beure".

Ambientada a la capital també apareix el parc de l'Albufera, i l'àrea del Saler, que descongestionen el pes exagerat de la gran ciutat al llibre, amb noms com l'abnegada Maria, el seu home, un pic voyeur, i una sensual servent cubana (mamasita :-).

Novel·la recomanable, si en feu un tast acabareu devorant-la.

FITXA BIBLIOGRÀFICA:

Títol: Espècies protegides
Autor: Ferran Torrent
Editorial: Cercle de Lectors (2004)
Extensió: 333 pàgines

"La Isla Mímima"

Despús-ahir vaig tindre l'oportunitat de visionar aquest film policíac (verbigràcia del videoclub de la cantonada) que fou la quarta pel·lícula espanyola quant a recaptació (sis milions d'euros) l'any 2014. La història rebé una bona acollida de la crítica estant (7,4 FilmAffinity, 4 sobre 5 a sensacine, 7,7 ecartelera, entre més) i ha recollit una plèiade de guardons (10 Premis Goya: a la millor pel·lícula, direcció, actriu revelació -Nerea Barros-, guió original,música original, direcció artística, muntatge, disseny de vestuari, fotografia i millor actor). Fets, ambdós, que tendixen a crear unes expectatives potser desmesurades.

La trama té lloc a un poble d'interior andalús, de la província de Cadis, i gira a l'entorn de l'assassinat de dues germanes (Estrella i Carmen) un dia de festa del 1980. La Guàrdia Civil hi destina una parella d'agents (Juan Robles -Javier Gutiérrez- i Pedro Suárez -Raúl Arévalo-) des de Madrid per tal d'investigar el misteriós crim. La seua arribada desencadena un procés de recerca que és aprofitat per a mostrar-nos una fotografia calidoscòpica de la realitat social del moment. Entremig d'interrogatoris, troballa de cossos, viatges insegurs amb cotxe per camins rurals en nits de tempesta, observem aquesta multiplicitat. D'una banda el franquisme sociològic que es resistix a rendir-se (pintades de "Viva Franco. Vencimos y venceremos" a una casa abandonada, o les actituds violentes, d'extralimitació, de l'agent veterà). De l'altra l'al·legalitat de l'intercanvi d'informació entre policies i periodistes (les tan suades filtracions), el conflicte entre jornalers i senyoret per les condicions laborals, vaga inclosa, o la dura vida del camp i les ganes d'escapar del jovent. També hi tenen cabuda la superstició esotèrica popular en la figura de la vident, el recel dels habitants de la rodalia respecte dels benemèrits forasters, el patriarcat més rabiós en la persona del pare de les xiquetes i l'ànsia fumadora de l'època, entre d'altres dimensions de la vida quotidiana. Tot amb el parc natural dels aiguamolls del riu Guadalquivir com a espai geogràfic que relliga el relat, fins l'escena, cruenta i justiciera, que té lloc a la "Isla Mínima" d'aquest paratge.

El savoir faire dels guàrdies permet destapar una màfia de captació de joves que, amb el doble esquer d'un xicot ben plantat (el Quini) i d'una oferta laboral a l'hotel Mediodía de Màlaga, aconseguien fer-se amb la seua confiança i realitzar tot tipus de pràctiques sinistres -fotografies sexuals, violacions, mutilacions, fins l'execució i l'abocament al riu- al damunt d'aquestes pobres, ingènues innocents.

La solidaritat entre ambdós agents es veurà enterbolida quan el periodista d'El Caso (Manolo Soto) li faça saber a l'agent jove (Raúl Arévalo, de Con el culo al aire) que el seu company (Javier Gutiérrez, Satur d'Aguila Roja) havia estat un torturador de la Brigada Politicosocial franquista. Tot i confirmar-ho Pedro mai trairà el seu col·lega madur. Prevaldrà, doncs, la companyonia, el corporativisme.

La meua impressió personal del film és, en general, positiva, sobretot pel fet que actors suara encasellats en el gènere de la comèdia (com els dos agents) donen el perfil en papers seriosos. Del cantó d'allò millorable la identitat del botxí de les xicones (qui ja n'havia mort a dues més, com ara Adela, el nuvi de la qual els posa sobre la pista que això venia de lluny) tarda molt a saber-se, i es tracta d'un personatge que apareix tangencialment al llarg de l'obra. Comptada i debatuda, una història recomanable.

FITXA TÈCNICA

Títol: "La Isla mínima"
Any: 2014
Lloc: Estat espanyol
Duració:105 minuts
Director:Alberto Rodríguez Librero

Fonts:

http://taquilladecine.com/10-peliculas-espanolas-mas-taquilleras-2014/

http://www.ecartelera.com/peliculas/la-isla-minima/

http://www.filmaffinity.com/es/film575568.html

http://www.sensacine.com/peliculas/pelicula-224766