El celler

Penedès. Vila de Santa Eulàlia. Els Álvarez, d'origen serfs gallecs, duen segles treballant els seus vinyars per fer vi de vinagre. Marcel n'és el patriarca. Donat i Josep els seus fills. Al primogènit, l'hereu, li correspon rebre el patrimoni complet. Al Josep buscar-se la vida, bé a l'Església, bé a la milícia. 

Aplega al poble un personatge estrany.  Es fa dir sergent Peña. Cerca un grup de joves de la vila per fer un escamot militar carlí. Després d'uns dies de durs entrenaments els Caçadors seran traslladats a Madrid amb tren. Allí participaran, sense ser-ne conscients, de l'assassinat del general reusenc Joan Prim. I, en tornar a l'estació ferroviària, punt de trobada posterior a les accions, seran executats. Tots llevat de dos: Josep i Guillem. Que poc després separaran els seus camins. 

Josep farà cap al Llenguadoc, a Roquebrun, a ca Mendes, un vinyater que coneixia de quan visità les terres dels Alvarez per motius professionals. Allí s'hi estarà quatre anys, treballant colze a colze amb el vitinicultor provençal. Aprendra els secreta de la feina. I tornarà a Catalunya quan se n'assabente de la mort del seu pare. 

Ja a Santa Eulàlia aturarà la iniciativa de son germà major, emparellat amb Rosa, de vendre les terres. Les comprarà ell mateix, tot formalitzant el contracte amb un protocol hipotecari notarial. 

D'aleshores endavant, i alternant Santa Eulàlia amb Sitges -on coneixerà els Fuxà-, Barcelona i Santa Eulàlia, treballarà les seues terres i aconseguirà d'ampliar-les. Primer, comprant les del Quim Torras, el veí que es gitava amb el mossèn del poble, que acaba sent traslladat. Més endavant, havent superat els seus traumes sentimentals -Josep el d'haver faltat a la promesa de retorn feta a la Teresa Gallego; Maria del Mar, veïna del Quim, a la mort del Jordi, pare del seu fill, en Francesc, primer, i a l'abandó del Tònio Casals -fill del batle, Àngel Casals- després.  En havent superat aquests embats Josep i Maria del Mar s'emparellaran i seran casats pel pare Pío. 

Així les coses les vinyes dels Álvare, les del quim i les dels Valls -de Ma del Mar- es fondran en una de sola. I naixerà el celler Vines d'en Josep. El descobriment d'una gruta natural on s'amagava un porc senglar permetrà de bastir un celler magatzem de boníssima qualitat. Aquest amagarà no només barrils i ampolles, sinó també el cadàver dret del sergent Peña, que retorna al poble a la recerca del Josep per liquidar-lo. No pogué, car fou assassinat pel Nivaldo, un botiguer de queviures cubà, vell amic del Marcel i mestre de vida del Josep. En assabentar-se de com Nivaldo ajudà Peña a reclutat el grup dels Caçadors sent conscient que els menava a una mort segura Josep s'enemistà. El vell botiguer muigué al cap de poc, deixant el negoci en herència al Donat, que hi tornà, asquejat de la feina a les fàbriques de la capital, cap al poble. Josep formarà part del Consell de la Vila, al costat del seu amic Eduard Montroig, un vidu de la vila, que acabarà substituint Casals a la seua mort i desistirà de disputar-li l'amor de Marimar a Josep. En Mendes es passarà pel poble per aconsellar Josep sobre el negoci i aparaular un terç de cada anyada. I entre unes coses i les altres els germans faran les paus (Donat i Josep s'havien distanciat) i també amb la cunyada, la Rosa, un pèl avara quan l'hipoteca ler les terres, fumarà la pipa pacifista, rebent la casa dels Valls com a recompensa. Ella i la Marimar, embarassades coetànies, floriran nova llavor, la següent generació dels Alvarez. 

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: El Celler 

Autor: Noah Gordon

Editorial: Rocabolsillo

Any: 2009

Extensió: 382 pàgines 

El cas Forlati

Corleone, Sicília, 1927. Luigi i Francesca s'estimen a més no poder. Talment Romeu i Julietta, però, hi ha un entrebanc. Sempre a la vida hi ha una tanca que t'has de saltar. Ses famílies, els Forlati i Sanluri respectivament -aquests darrers d'origen sard- protagonitzen un agre enfrontament que dura ja dècades. I que s'agreuja encara més arran de la descoberta de l'amor secret, prohibit. En primer terme s'hi arranja una entesa, una mena de pacte de cavallers. El propi pare de Luigi li deixa ben clar que si torna a vore'ls junts ell mateix se n'encarregarà, d'escanyar-li el coll.

Al remat els enamorats decidixen d'escampar el poll de l'illa, trencar palletes amb les hipoteques de la sang i cercar la llibertat a l'albir de la mediterrània. Luigi llança la seua estimada motocicleta Royal Enfield a la mar. 

La parella acaba a les Illes Columbretes, i d'ahí desembarca a Borriana gràcies a una família de pescadors valencians. Finalment acaben instal·lant -se al  Cabanyal, un poblat marítim ben a la vora d'una ciutat, València, que acabarà per empassar-se'l (la Rita Barberá volia acabar la deglució via prolongació de l'avinguda Blasco Ibáñez, una punyalada que hagués mig partit el barri). 

Allí s'enriquixen a través del contraban de tabac i aliments. Luigi tan prompte és respectat pels obrers com es deixa estimar per l'elit reaccionària del Cap i Casal.

Aquest nou valencià d'orígens sicilians té dos fills. Luigino i Lorenzo. I, en morir, el primer aposta per fer negoci amb drogues a despit de la prohibició expressa que de tal iniciativa féu son pare en vida. Això du al trencament entre els germans. Lorenzo opta per desentendre's de l'embolic i començar una vida nova, i digna, obrint una pizzeria a la ciutat. Però el seu germà major, esdevingut ja don Gino, no li ho permet. Acaba forçant-lo a abandonar el país i acaba fent cap a Londres. Allí naixerà Loren, o Larry. Aquest naix i és educat en les illes britàniques. Sa mare se'n va a viure a València els últims anys de sa vida. I és quan mor que en Larry fa cap a la ciutat del Túria. Primer, patirà un mal tràngol a l'avió car patix de vertigen crònic i pregon, irracional. 

En arribar Larry es troba que es ben rebut per son tio, Gino, i per el seu majordom Cantavieja, un fidel servidor del llinatge d'ençà que don Luigi pagara el tractament mèdic que salvà de la mort sa germana. 

Luigino i Carlo, cosins, no manifesten una alegria tan palesa. Ans el contrari. Luigino no vol saber-se'n res. De fet, creu que el destorba dels seus negocis -Larry obri un gabinet d'investigació privat a la ciutat, amb Yoli de secretària -l'escena en què l'enxampa cardant amb un amant no té preu-, i no se'n refia -bé que fa- de les intencions del seu cosí vers sa muller, Violinda, amb qui té una filla menuda, Josepina. Carlo passa de la desconfiança inicial a una profunda amistat amb Larry. Se'n van de marxa a Oliva, a Borriana... i xarren dels seus backgrounds vitals i mancances eròtico-afectives. Llarry té el punt de mira posat en Violinda, però ella, tot i sentir coses, preferix la seguretat del matrimoni i una "família " - de què sovint se sent marginada- abans que aventurar-se a correr l'endola amb el jove detectiu anglès. 

Larry coneix a Anna, una dona atractiva amb qui tindrà freqüents encontres sexuals. Fins i tot, aniran a viure junts. Ella n'està enamorada perduda. Ell s'hi troba bé i s'hi acomoda i es deixa voler. No pot oblidar, però, Violinda.

Luigi se n'assabenta de tot plegat mitjançant la seua colla d'espies a sou -que inclou un sicari valencianot de Meliana que es fa anomenar Gianluca Granotanesi (concessió al llevantinisme de l'autor, com quan situa en el dia de l'ascens del Llevant UE a 1a -1963- un esdeveniment clau. 

Larry tracta diversos casos de poc de bagatge. Una dona que assegura que el marit és pedòfil i l'enganya quan és ella qui li posa les banyes, un home preocupat pel seu fill ionqui, etcètera. 

De cop i volta li arriba un cas especial. Des de la Policia li diuen que vaja a Essaouira, al Marroc, i espie un grup de proxenetes d'adolescents que opera entre Orà, Alacant i València. Larry ho fa -i viu un peculiar romanç amb una jove magrebina probablement escort de luxe- i, en arribar al port del cap i casal, els mafiosos són detinguts. El problema és que el cap de la colla és ni més ni menys que son cosí Luigi. I la família creu que la col.laboracio amb la policia és premeditada i una venjança pel passat entre son pare i Gino. Carlo fins i tot diu de matar-lo en una reunió familiar d'emergència a la biblioteca del palau Forlati -allà on es prenien les grans decisions-. Violinda hi està d'acord i exhibix una violència verbal tan forassenyada com impostada.

Larry, que ja havia estat víctima d'un mig escanyament de coll a mans de Luigi durant un viatge en globus aerostàtic a Xàbia, sap que la seua vida està greument amenaçada. Rep l'ordre de la policia de marcar des d'Alacant a l'estranger, amb destinació final Toronto (el Canadà). Mentre creu que està agafant-li un infart a punt de canó el té Granotanesi a uns pocs centenars de metres. Però és abatut per un policia. Cantavieja havia manat al sicari que liquidés Larry, tal i com Luigi li ho havia exigit des de la presó estant. Ara, com a nou patriarca de la família  (don Gino apareix mort en la biblioteca a causa d'una sobredosi d'heroïna, substància a què s'havia fet addicte per suportar l'allinyament i ruptura fraternal amb Lorenzo, una mort que se silencia i bescanvia com si haguera estat un cobriment de cor) decidix que, alhora, farà cas a Luigi però li salvarà el coll a Larry. Granotanesi, doncs, dany col.lateral.

Una de les claus de la història és que Gino no és fill de Luigi sinó d'una mare valenciana morta al parir-lo i un pescador andalús que el mar se'l tragà quan el nadó tenia pocs mesos. Aleshores Àngela, la dona que els havia ajudat a instal·lar-se a València decidix que els Forlati l'adopten. El propi Gino ho descobrí el dia del seu 18é aniversari, quan son "pare" li regalà el 51% de la propietat de l'empresa familiar.

Una història que es fa bona de llegir, tot i les nombroses eixides fora de la normativa de l'estàndard escrit (mitan, aveat, manco...) de l'autor, un ex-blaver convicte però nacionalista -milità a les Joventuts Valencianistes de les acaballes dels anys 90, que foren expulsades d'UV pel seu no espanyolisme.

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: "El cas Forlati. L'home que volia ser Marlowe"

Autor: Felip Bens

Editorial: Llibres de la Drassana (2015)

Extensió: 269 pàgines

Vides desafinades

Alícia és una valenciana que exercix com a professora de català al Principat. Gerard treballa per a una empresa de serveis i rep l'ordre de traslladar-se a la seu de València. Ho fa i la seua parella s'empipa cosa de no dir. Guerra freda entre ambdós en la distància.

A la nova empresa Gerard coneix a l'Alberto, el cap -qui abandomarà el vaixell enmig de les primeres escomeses de la crisi de la bombolla- i, sobretot, el Francesc, l'Efabeí, i acaben teixint una vacil.lant però creixent amistat. Abandona el pis del seu cunyat i l'Esther -una tia ben bona- i es lloga un pis al barri del Carme.

El Francesc està enamorat de la Marta, qui, juntament amb la Vicky -pèl-roja pigosa de bon vore i sempre amb la cigarreta als llavis- duen avant un humil segell discogràfic. L'últim èxit que aconseguixen és la descoberta dels RadioFree. Encapçalats pel Rafa (el seny ordenador), amb Manolo a la bateria (una mena de ninfòman de groupies), l'Àlex  (deu anys més jove que Marta, amb qui d'embolicarà) o la nova, eficient i polèmica incorporació del Tino, un músic més experimentat que aplega com a substitut temporal i acaba gairebé arraconant a un altre company.
. Madrid, Barcelona, Santa Pola, Londres... són parades en la primera gira de concerts del grup.

El cas és que la Marta, a resultes del seu sentiment de culpabilitat, li confessa a la seua parella, l'Antoni -professor universitari, un d'aquells personatges que mira el món des de dalt d'un penyal de superioritat- i aquest s'esbrava aventant-li una hòstia amb la mà estesa que la fa caure i sagnar. Des d'aleshores , tot i que retire la denúncia, la Marta haurà de lluitar entre el rol submís del perdó o recomençar una nova vida sense l'Antoni, qui no para d'assetjar-la per mails i fins enviant una emissaria -Marina, companya del departament.

Marta s'instal·larà a casa de Vicky. Sa mare, Victòria, acaba de rebre la mala notícia que té la Sida. La malaltia està prou avançada i, a a sobre, no sap com manegar l'aspecte comunicatiu del tema, de fer saber que una vídua de seixanta anys se n'anava de festa sexual amb boys i prostituts. I més encara en un poble-gran com és la ciutat de Dénia. Fet i fotut acabarà reunint-se al domicili dr sa filla, a València, on coincidirà amb la seua amiga malmesa, la Marta.

Vicky està enmig d'una relació en stand-by. Jordi s'ha quedat com a professor a Barcelona. Ella li demana de tornar al sud i ell va donant-li llargues i dient-li que sí, que potser el curs vinent, doncs va a sol·licitar la comissió de serveis. La realitat, però, és ben crua. Involuntàriament la seua sogra, en una trobada casual, li fa saber que el Jordi té pensat de quedar-se al Principat per molts anys. La cosa, doncs, es refreda més que un gos abandonat a la intempèrie d'una estepa russa en ple hivern. I la Vicky, que treballa en una feina tan odiosa com necessària a una immobiliària, s'embolica una nit amb Francesc. Foten un clau mig clandestí i amb silenciador. I, en acabant, no saben ben bé l'estat de la qüestió. Només que s'agraden i fugen de les complicacions.

Tot plegat un bonic i polièdric panorama amorós-sentimental, emmarcat en l'inici de la crisi econòmica de 2008, amb un fil musical, una paleta de colors més adient en cada cas i que es fa tan de bon llegir que fóra miserable passar-me d'spoiler i fer-vos partíceps del final.

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: "Vides desafinades"
Autor: Xavier Aliaga
Editorial: Edicions 62
Edició: 2011
Guardó: Premi Joanot Martorell 2011
Extensió: 252 pàgines

Dràcula

Jonathan Harker és un jove de viatge professional als Càrpats. Ha de trobar-se amb un comte romanès anomenat Dràcula. De camí al seu castell passa per Bucovina, Bistrit i el coll de Borgo. Se n'adona que la gent local té una mena de por i els jutja com ignorants i supersticiosos. Una vegada al castell -on arriba en un carruatge comandat per un estrany servent del comte, capaç de dominar els llops i que resultà ser el propi comte- fa cap al castell, encimbellat a més de tres-cents metres en el cim d'un turó.

L'encàrrec que té encomanat Harker és d'acabar d'enllestir la paperassa relacionada amb la compra d'uns immobles londinencs que ha fet el noble eslau. Un personatge que disposa d'una biblioteca amb tot de llibres sobre els mes diversos temes i aspectes de la Gran Bretanya. Al cap de pocs dies d'estança al feréstec castell se n'adona que està tancat i no en pot eixir. I comprova com el Comte és capaç de volar, transformar-se en rata penada, que no es refeflexa als espills, que mai no el veu menjar, etcètera. En fi, tot un conjunt de pistes que el duen a concloure que vol acabar amb la seua vida i el menen a deixar per escrit les seues impressions en un diari. De fet, l'obra s'estructura com una cadena contínua les baules de la qual són cartes, telegrames, diaris i memoràndums dels principals personatges.

Després de conèixer tres estranyes dones de blanc fantasmals Jonathan aconsegueix d'escapar d'aquella llòbrega fortalesa i, mig enfollit, acaba en un centre assistencial de monges britàniques, després de ser embarcat en diversos trens i vaixells.

Mina Mirray és la promesa del Jonathan. I té en la Lucy la seua millor amiga. Aquesta, atesa l'enorme bellesa que atresora, rep tred ofertes de sengles pretenents per tal de casar-se. Quincey Morris, un jove, vigorós i emprenedor nord-americà. John Seward, un metge que regenta un sanatori mental. I Arthur Whilmhood, un fadrí benestant que pertany a la noblesa i el pare del qual està ben a la vora del traspàs. Finalment, la Lucy acaba acceptant la proposta del darrer. Abans de poder-la materialitzar, però, sofrirà en pròpia carn la malèfica acció d'en Dràcula. En efecte, les amigues, Lucy i Mina, es troben en un poblet escocés, Whitby, famós pel cementiri que corona un penya-segat. Després de parlar de la mort amb un ancià particular sobre la llegenda d'un foll soterrat i la d'un noi que fou ofegat per la seua pròpia mare, són testimonis de com un vaixell rus atraca en estranyes circumstàncies, enmig d'una ferotge tempesta, a la localitat. Els dies següents la somnàmbulesa de Lucy la farà caminar vers el cementiri de matinada. Just allà s'hi trobarà amb el monstre d'ulls vermells i nas d'àliga, el Dràcula, que beurà a dojo del seu coll, en què deixarà uns petits punts blancs com a senyal.

Davant l'avenç del procés d'empal.lidiment de la Lucy l'Arthur, ja de tornada, contactarà amb el doctor Seward per tal de tractar l'assumpte. I aquest, al seu torn, en requerirà l'ajuda del seu antic mestre i amic holandès, el doctor Van Helsing, qui, ben sovint, quasi a diari, viatjatà des d'Amsterdam per seguir l'evolució de la convalesvent Lucy. De dia bé però en llevar-se de dormir sempre apareixia pàl.lida i sense quasi sang. Un líquid que havia desaoaregut sense deixar cap taca, ni ferida ni res que pogués ser resseguit con un rastre. Només els senyals redons al coll. Així, doncs, s'inicià un cicle de transfusions de sang -de Seward, Van Helsing, Morris i Arthur- per tal de recuperar per a la vida les venes delmades de la malaguanyada Lucy. Tot això mirant d'evitar-li ensurts a la seua mare Mrs Westerna, malalta del cor. Van Helsing ja sospitava que darrere de tot s'amagava l'antic príncep Voivoda, desendent dels huns, qui havia assolat els exèrcits turcs ell sol creuant el Danubi, i vivia com a no-mort de llavors fins la segona meitat del segle XIX, en què s'ambienta la trama. És per això que hi col loca tot de sortilegis per tal de dissuadir el malànima, que entrava de nit com un rat penat batent ses ales contra el vidre de la finestra de l'estança de na Lucy per, tot seguit, vivificar-se a costa de la saba roja d'aquella bella damisel.la, esdevinguda un ninot de drap a les seus urpes. Alls, crucifix, pa sagrat (hòsties), un collar d'alls envoltant-li el coll... tot això i més... la vetla per torns (Seward-Helsing), una guàrdia, pero, infructuosa. Perquè la mare de la Lucy, en entrar a l'habitació no se'n féu cabal de tanta fetor i enretirà els amuleta del cos de sa filla, del llit i tot obrint les finestres deixà via lliure al domini de la fosvor vampírica. Al remat, una nit de mal averany mare i filla reberen la fatídica visita alada. La primera faltà de la impressió. Cobriment de cor. La segona als pocs dies.

Uns xiquets començaren a veure i voler jugar amb "la Dama de blanc", tal i com n'informava la premsa. I tant Helsing com Seward feren el cor fort per presentar-se al panteó de Lucy i obrir-hi el taüt. Buit. I l'endemà al matí ocupat, amb un cos més ple de vida que quan vivia. A resultes de la descoberta la diagnosi que havia esdevingut una no-morta fou indefugible. Després de fer partíceps d'aital desgràcia al Morris i l'Arthur tots quatre tornaren al cementiri per alliberar aquella ànima enclaustrada en la presó dels nosferatus. Li tallaren el cap, li clavaren una estaca al cor i li farciren la boca d'all. El cadàver semblà una olla a pressió del fum que exhalà. Però el rostre de la, ara sí, morta dibuixà un lleu somrís. Per fi podia descansar en pau.

L'amenaça de l'extensió d'una legio de tropes a les ordres del Dràcula, de pobra gent dirigida a pler per quest després que foren atacats per les seues punxegudes dents, féu necessaria la coordinació del grup. Els doctors Van Helsing i Seward, els valents i joves Arthur, ara ja Lord en havent mort son pare- i Morris. I la diligent Mina Harker com a secretària i musa inspiradora del conjunt. Més encara després que Jonathan es trobés amb el mateix Dràcula en persona, amb el seu característic barret arnat i demodé, passejant com si res pels carrers de la capital britànica.

Amb un munt de recerca pel mig, i els suborns pertinents, descobriren els amagatalls on el Comte desava les caixes de fusta que havia anat transportant de Tansilvània a Albió. A Carfax, a Picadilly Corcus, en el cor del bulliciós Londres. Un dels indrets draculians estava just enfront del centre d'internament mental on treballava Seward. I en Renfield, un dels seus pacients, acabà essent un fervent servent del comte sanguinolent. Aquest li proporcionava mosques, amb qui podia atreure aranyes. Se les empassava totes. Les unes i les altres. I després tenia previst de passar a menjar carn humana. Enmig dels sovintejats accessos d'histèria -en un d'ells s'abalançà a sobre del doctor amb intencions homicides- Reinfield confessà que la "sang és vida", amb referència bibliogràfica a les Sagrades Escriptures inclosa. I que amb ella assoliria la immortalitat. Tot amanit amb moments de gran serenor i autocontrol, en què era capaç d'articular discursos erudits amb referències fins filosòfiques. Al remat Reinflied aparegué fet un sac d'ossos torçats, amb la cara ferida, l'esquena desfeta i una pallissa administrada pel Comte com a explicació de la falla. L'home havia intentat atrapar-lo quan entrava a la cel.la en forma de boira. I la resposta no s'havia fet esperar.

Mort Reinfield el grup d'amics es decideix a caçar Dràcula i donar-li mort. D'aquesta manera podrien no solament salvar el món sinó la pròpia ànima de la Mina, qui també havia estat víctima de la set del noble de l'est.

Després d'anar al seu encalç a sa casa de Picadilly i d'una topetada violenta Dràcula fugirà corrents amb unes monedes cap al port per tal de fer cap a Transsilvània en un vaixell amb destinació Varna.
Com que Van Helsing coneixia dr la connexió del malèvol amb Mina hi pràctica la tècnica de la hipnosi en diverses ocasions per tal de conèixer en quina situació es trobava el dolent de cara a anar a per ell. El Comte se m'adonà d'aquest tripijoc i desvià l'embarcació en què viatjava encaixat al seu amagatall de fusta vers Galatz. Les sessions d'hipnosi havien de realitzar-se poc abans de l'eixida del sol. Mina només podia parlar per si mateixa i lliurement en el moment de la posta del sol o de la seua sortida.

Finalment el grup d'amics es dividí. Després de no poder haver-se fet amb el comte en atracar el vaixell Caterina al port. Uns via fluvial perseguint amb llanxa al comte i els gitanos zíngars que el transportaven. Els altres per terra cavalcant sense descans.

Al final, i enmig d'una nevada intensa, els quatre perseguidors pogueren atrapar el carretó on s'hi estava el Dràcula. S'enfrontaren a la colla de calós, obriren la tapa del taüt i Jonathan li clavà l'estaca i separà el cap de la resta del cos just en el moment en què la posta del sol tallava la cinta d'inauguració de la nit. Tot ocorria a les portes del castell solitari del comte, isolat enmig d'uns Carpats gairebé inaccessibles. En el fragor de la baralla Morris fou ferit mortalment pel ganivet d'un dels gitanos, que fugiren esperitats en vore com el seu cap diabólic finia per sempre més. Set anys després Mina i Jonathan tenen un plançó. Arthur i Seward són marits, feliços pares dr família. I tots plegats viatgen a Transsilvània per recórrer i remembrar aquella aventura que, si no fóra per que la visqueren en primera persona, del singular i del plural, no se la creurien ni com un malson.

Es nota que l'obra és del segle XIX: el tractament masclista envers les dones -intentaren apartar Mina de la missió a partir d'un moment donat, la dona desvalguda, l'home fort i protector-. Un "és cosa d'hòmens", vaja, tan fora de lloc avui com reglamentari en aquella època decimonònica. I, d'una altra banda, el paper reservat a la religió, a un Déu de què sempre se'n parla, com més va més.

FITXA BIBLIOGRÀFICA
Títol: "Dràcula"
Autor: Bram Stoker
Any:1897
Editorial: Glauco (1984)
Extensió: 464 pàgines

Tot el que tinc, ho dic al damunt

Sibiu/Hermanstradt. 15-1-1945."Sé que tornaràs". Són les paraules que li adreça la iaia al Leo Ausberg. Acabada la Segona Guerra Mundial els soviètics obliguen les autoritats romaneses a lliurar-los el gruix de la població de la minoria nacional alemanya càrpata transsilvana. La destinació seran els lager, o camps de concentració, en què el nostre protagonista serà sotmès a treballs forçats i una vida duríssima durant cinc anys. Sempre acusat de "feixista" pel pecat d'origen de ser germànic. 

Ja al Lager Leo ens dibuixa el paisatge de caràcters que desplega la humanitat quan se la constreny a conviure amb situacions extremes esdevingudes normalitat aprentment permanent. Tur Prikulitsh és el cap del Lager, assistit per Xitxtvaniònov. Zither-Lommer és un músic jueu que ben prompte serà repatriat a Odessa. Enyeter, el barber oficial del camp. Bea Zakel, l'amant secreta de Tur i privilegiada presa que té passis al basar. Taqui Estaquirot, una pobra indigent mental que no sap ben bé on és llevat d'un moment d'il·luminació. L'advocat Paul Grast li lleva el menjar de la boca a la seua dona, Heidrun Gast, qui mor d'inanició. Poc després comença a eixir amb Linch, una altra dona. 

La Trudi Pelikan és una paisana amb qui es retrobarà ja al Wench, de retorn a casa, envellida i recolzada en un bastó, reencontre silenciós enmig del carrer. 

Després de treballar a pelar patates, a abocar ferro, a transportar materials d'amagat amb Kobelian... Leo acabarà a un soterrani amb Albert Gion on cada jornada laboral, de nit o de dia, és una obra d'art.

L'angel de la fam i el filferro Minkowski són com dos espectres que acompanyen a cada pres. Les festes improvisades a l'entorn del ball de la Paloma, els gossos llebrers i famolencs, el xal que barata per res perquè acaba en mans de Tur, la torre refrigeradora, els barracots i el rellotge de cu-cut, els intercanvis de pa, la llebre blanca que creix a les galtes i anuncia la mort, les cols, patates, bledes bordes,pells de patates, neu de diverses textures i fins i tot sorra com a ingredients d'una dieta de subsistència.  Un petit país en què l'apetit sexual no hi té cabuda perquè els seus habitadors són mers sacs d'ossos esprimatxats. On amb deu rubles t'atipes d'un menjar que acabes vomitant i sant tornem-hi, la carta que informa el Leo que té un "germà substitut", Robert, a qui mai acabarà de voler del tot, la tornada al poble, ja com a ciutadà lliure, per sentir-se un estrany entre uns estranys, en un altre temps família i parents, a qui s'inaginava revisitant en somnis a lloms d'un porc volador. 

El retorn a la doble vida d'homosexual clandestí a l'Erlenpark i les saunes de cignes mentre es casa amb l'Emma. El matrimoni d'onze anys i la fugida a Àustria. "La por no coneix el perdó. No tornaré" per a què no l'enxampen com "el Piano" -nou àlies que té després de ser el Pianista, en el llenguatge encriptat de les trobades sexuals-...

Tot plegat una història commovedora potser un pèl masda densa pel detallisme exagerat -en extensió- de les interioritats de la vida al lager dominat pels natxàlniks russos de cor de llautó. Unes línies basades en l'experiència real d'homes i dones romanesos de parla alemanys deportats a l'est, com ara l'Oskar Pastior, amb qui l'autora hi conversà llargament i en el relat del qual es basà per fonamentar l'entrellat del llibre. 

FITXA BIBLIOGRÀFICA:

Títol: "Tot el que tinc, ho duc al damunt"

Autora: Herta Müller

Editorial: Bromera

Any: 2010

Extensió: 262 pàgines

Guardons: Premi Nobel de Literatura

El pont dels jueus

Besalú, capital de la Garrotxa. Seu comtal. Segle XIV. El vell pont de la vila, construït al segle XI, i desfet per les xacres del temps, ha de tornar a alçar-se ufanos al pas del riu Fluvià.

El comte aconseguix que Joan de Roure, un reconegut draper, li trasllade l'encàrrec a Pere Baró, mestre d'obres de Perpinyà. Aquest hi accedix. Abans de començar, però, li arriba a les mans una documentació crucial. Es tracta d'un llibre que relata les peripècies que envoltaren la construcció del pont original.

Segle XI. Besalú, governada pel comte Bernat II de Tallaferro, ha de patir la dura rivalitat d'altres territoris. Entre més en destaca el del veí comtat d'Empúries, liderat per Hug. A tal efecte decideixen de bastir un pont que siga capaç de completar la seguretat de què els dota el recinte fortificat de la muralla. Bernat ha sentit a parlar de un mestre constructor vidu i retirat de la Llombardia, en Prim. I fins allà que hi va el comte en persona. Poques setmanes després Prim i Ítram, son fill, són a la vila de Besalú, disposats a enllestir l'obra pública.

Tot no seran, però, flors i violes, car diversa gent té en el punt de mira d'evitar les obres amb l'ànim de perjudicar el comte. Fra Florenci, mà dreta de l'abat del monestir de Sant Pere de Rodes, mira de combatre el projecte arquitectònic d'en Prim en una acalorada conversa a tres amb l'abat.
Damià, l'aiguader, té un compte pendent de quan les tropes comtals confongueren la casa pairal de la seua família amb la d'un belicós bandoler en crida i cerca i l'incendiaren, tot morint sa mare i germana. Des de llavors que li la té jurada, la revenja, al comte Bernat. D'aquest impuls d'ira madurat amb el temps se n'aprofita Florenci, qui està conxorxat amb Hug d'Empúries. Ambdós tenen un pla per afeblir la vila. Un pas previ a l'assalt militar de la localitat.

Però el pla és descobert per fra Agapit, un monjo amatent als baixos instints libidinosos del seu cos. La carn vol carn, que en diria l'Ausiàs March. En un bordell estant, és testimoni de l'abús sofert per la seua estimada Magalí, una dona de companyia del local. Aquesta acaba esventrada per un home d'Hug d'Empúries, que li confessa els plans d'atac immediat a Besalú a la pobra víctima.

Florenci, tot i que monjo catòlic, verament creu en pràctiques paganes, com ara la convocatòria de forces naturals per tal de redirigir-les a pler. Així fa una mena d'encanteri adreçat al déu dels rius, Numen, amb la missió que entorpisca el bastiment del nou pont. I una greu tempesta està a punt d'engegar-ho tot a rodar.
No només això, també els homes d'Hug assalten a mata-degolla la pedrera de Junyà, on tot d'homes  humils i malpagats extreien la pedra, matèria primera i essencial de l'obra pontifícia.
Mentrestant Prim i sobretot Itram van fent-se a la ciutat. El fill coneix un nou amic, Simó, que viu al veí call dels jueus, una mena de vila tancada dintre la vila de Besalú, el barri de Catllar.
És pels seus carrers que coneix, ben agafat de la mà de la bella Jezabel, de qui s'enamorà, la sinagoga, els banys, en fi, el cor del barri jueu besaluenc.
Un bon dia arriba a l'oida del comte la malpensada d'Hug i els seus plans d'atac. I després d'un llarg debat en assemblea es pren la determinació que Itram, acompanyat de Simo, fugen del poble, ja assetjat pels d'Empúries, a través d'una senda secreta usada pels jueus, i facen cap a Girona, on s'està el Papa en un concili amb les seues tropes, per demanar ajuda.
Els joves ho fan. Se'n van i són empaitats per un soldat enemic a qui donen mort. També viuen una aventura singular en una taverna en què tres mals homens miren d'abusar de la fermosa filla de l'hostaler. Aquesta no només ho evita -i enverina el més bravucó dels assetjadors- sinó que s'allita per sorpresa a la pallerissa amb l'Ítram en plena matinada.
Finalment, mentre la ciutat de Besalú és atacada els emissaris s'entrevistaran amb Amat d'Olero, bisbe i emissari del Papa, qui s'ha quedat a Roma per problemes de salut. Li faran saber la situació desesperada de Besalú, i la notícia del complot per matar-lo de què se n'adonaren en sentir la conversa d'aquell trio de desgraciats a l'hostal.
Tot i haver perdut el missatge segellat del comte pel cami, el bisbe s'hi posarà bé i les hosts vaticanes es dirigiran prestes a Besalú. Allí estant li fotran l'estocada final a les forces del d'Empúries. I la vila i el comtat de Besalú quedaran alliberats. I l'Ítram i la Jezabel tindran el Joel. Un fill que simbolitza la convivència de les dos religions jueva i cristiana a la ciutat, ades enterbolides.

Les llegendes de les dones d'aigua de l'Estany de Banyoles, les desventures pel bosc dels Queirons i l'ajut del curandero Tafaig, un home en plena sintonia amb la natura. Les menges jueves cuinades per la mare del Simó que seduixen l'olfacte d'Ítram, el trofeu de justes de cavallers en què el premi consistix a engrossar les files de les tropes comtals besaluenques, en què guanya l'infiltrat Arnau de Ventalló, mentre Simó i Itram s'ho miren arrecerats a la branca d'un pi. El combat a mort entre Marçal Matamala, el dolent (a l'igual que Jeremies, el traïdor entre els hebreus de la vila) i el bo d'en Guillem d'Ortons que impartix justícia al través del tall xiulador de sa espassa... són ingredients que li donen encara més substància en aquesta magnífica ruta en el temps medieval de la Catalunya Vella medieval.

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: "El pont dels jueus"
Autor: Martí Gironell
Editorial: Columna (original 2006; 1a edició 2007)
Extensió: 265 pàgines

Individus com nosaltres

2015. Any electoral. La dreta ja no pot evitar veure com els seus draps, bruts de corrupció, es renten de cara al públic. Amb llum i taquígrafs. Com ara el periodista Marc Sendra, autònom freelance que manté una relació d'amor i odi amb el diari per al que treballà durant tants anys. La crisi, però,  no fa amics sinó ostatges. Ell i el del seu veterà company, Santi Mayor. Entre més...

En aquest nou lliurament de la crònica històrica novelada de la ciutat de València i rodalies per fascicles que és l'obra del Ferran Torrent se'ns conforma un paisatge plurièdric, entretingut.

Anem a pams. Quant al ventall de personatges ens retrobem amb la banda sinistro-còmica de sempre. El Messié i el Llargo -necessitant-se, apreciant-se i recelant mútuament entre ells- ben a prop del pare Rafel i la seua casa d'acollida.

D'una altra banda Lluís Blanc, l'empresari pederasta i sense escrúpols. Un tauró que vol tot l'oceà per a si mateix i no dubta a eliminar adversaris. Aquest es deixarà assessorar per Albert, el Negociador qui, al seu torn, disposa d'una ajudant misteriosa, i opta per jugar amb diverses baralles, amb els uns i els altres, per tal de traure'n rèdit per tots costats. No se'n eixirà amb la seua, però.

Dos ex policies, Toni Butxana i Tordera, inseparables, s'afigen al grup de sempre. El darrer simula que se'n va del cap per tal de cuadrar informacions que li permeten resoldre l'únic cas que taca la seua impoluta carrera d'investigador: l'atracament del banc Intrans un dia de març de fa molts anys. Sospita de la banda. Però acaben enxanpant-lo, i fent-lo ajornar els seus plans de rehabilitació de l'honor professional, tot esperant una carta de confessió dels fets que, presumptament li trametran els lladres des del seu recer africà quan hagen tocat el dos després de l'últim negoci -sempre en diuen així, l'últim- en què estan immersos.

La cosa és muntar un doble negoci amb els ulls posats en el blanqueig de diners. D'una banda un casino clandestí en un soterrani d'un pub -també seu- al centre de València. De l'altra, a la peculiar i revolucionària ubicació on havien plantejat inicialment d'instal·lar-lo -el carrer Karl Marx del Forn d'Alcedo- bastiran en una nau un gran magatzem de roba i queviures. I comptaran amb l'assessorament i l'associació d'un mafiós xinés malcarat, el Mei. Robert Torres i Salif -aquell senegalés elevat del top manta al somni valencià - s'encarregaran de les obres i els tractes.

Però ambdós negocis necessiten d'un supercisor. Un home que revise els càlculs i ajuste les xifres. Aquest serà el Comptable, un personatge seriós i desorientat com més va més al compàs de les informacions que van descabdellant-se-li a poc a poc.

El pla és crear una fundació pel Pare Rafel. I que Lluís Blanc hi aboque allí els percentatges dels guanys dels seus negocis obscurs amb els suïssos, acordats amb Messié -poli dolent- i el Llargo -poli bo- en compensació per no haver-los donat encara la segona meitat -10 milions d'euros- del preu pactat per no traure a la llum el vídeo que denotava la seua pedofília insadollable.

Enmig de la trama, travessant-la, van apareixent, o reapareixent, nous o vells coneguts de les històries anteriors.

Magda, la companya del Marc, ha hagut de fer cap Alemanya per poder exercir com a metgessa. Cada nit, regularment, fa barret amb el seu nuvi a través de l'Skype mentre a Marc se li fumen, regularment, les sardines que cuina per sopar tot mirant que la boira s'encomane a la pantalla i puga tapar els seus tractes amb els trapelles-canales dels seus amics. Altrament, la Magda s'empiparia cosa de no dir. I el sernonejaria, més encara, sobre la dieta, l'abandó del whisky i el tabac, i l'imminent asalt al cel polític regional de l'esquerra ètica.

Neus Baixauli, antiga col.lega del diari que se n'anà a fer les polítiques amb Alternativa Valenciana. Intentarà temptar a Marc perquè participe del projecte dels seus. Perquè li passe informació sobre la corrupció conservadora, etcètera.

Agustí és un veí major del poble que se viu sol quan encara se sent amb ganes i virilitat per fer coses. Li demana, per favor, al Marc, que li trobe una nova companya de viatge. A ser possible més joveneta que no ell. Aquesta acaba per ser l'Asunción, una de les treballadores de la nau d'Alcedo. La cosa, però, no acabarà ahí. Resulta que és maltractada pel seu home. Un bon dia Marc es posa en contacte amb l'entranyable escorta d'el Llargo, Felipe, i li peguen un bon ensurt i una sobirana pallissa, al terrorista masclista. Des de llavors la dona i el seu xiquet viuen en petit comité amb l'Agustí, més content que un gínjol.

Tot seguit, és arribada l'hora de parlar dels treballadors del casino. Després d'un càsting surrealista els escollits foren:

El Sinatra de Sueca, un maduret de veu acceptable i ampli repertori.

Paco l'Artillero, un altre varó que pentina canes, i a qui una bona figa, o una pastilleta blava -vostès ja m'entenen- el fan trempar el punt just per fer de la seua titola un pal de golf improvisat.

Xavi, el fill de l'incansable i hiperactiu Antonio, tothora arrossegant-se calmosament per la seua cafeteria servint com ha de ser la clientela.

I, per sobre de tots, Marisa, la Gallega. L'últim caprici sentimental del Llargo. De tan enconyat com està no se n'adona que la dona treballà per la màfia russa de Boris. I que a través dels micròfons que ella mateixa ha permès de col.locar, els tenen ben collats. Quan es descobrix l'enganyifa es trau de la màniga una treta més. Diu que tot ho fa perquè li fan xantatge amb el seu germà, Mario, a qui tenen segrestat.

L'operació per alliberar Mario -personatge inventat per Marisa- acaba amb Boris mort i tres seus companys de ràtzies emmanillats. L'execució ha estat obra d'una vella coneguda d'El Llargo i antic amor platònic, Sara. Per encobrir-la a ella i el seu home, el Gitano - que es paio i a qui coneix des de la infantesa- el Llargo s'autoinculpa davant l'inspector Pons (bentornat!) a qui Marc dóna la veu d'alarma després d'acudir al lloc dels fets telefonat pel propi Llargo.
Sara i el Gitano eren dos orfes de qui se n'havia fet càrrec Rafel -sempre protegint els desvalguts i perseguits, començant pel Llargo, Messié i el mític Regino- uns més de la colla de xiquets marginats que aconseguiren motivar i plenar d'autoestima a base de pintures de guerra i amenaces als entrenadors rivals i als àrbitres dels partits de la lligueta de futbol en què participaven. Ara Rafel s'estimava més fer-los jugar al bàsquet. Sara i el Gitano havien participat de l'atracament en plena mascletà de Falles, del banc Intrans -anb capital francès-. I, doncs, el Llargo els en devia una i se sacrificà per ells. Lluny quedava aquell any d'autos en què el Messié forçà Rafel a muntat una comissió fallera com a coartada per amagar la participació de la banda de l'assalt a l'entitat bancària.

A partir d'ahí la banda mira d'ajudar el Llargo a eixir de l'atzucac judicial i ho aconseguix. Ho farà gràcies a Bodórquez, un advocat entrat ja a la huitantena que coneix en Ferran Montesa -director del llençol de diari que és Le Mondé Diplomatiqué en eapanyol- qui, al seu torn és conegut per Ferran Torres, l'alter ego de Torrent.

Bodórquez farà servir les seues influències amb un fiscal Anticorrupció, l'Ismael, amb el pare del qual l'unix una amistat de dècades. Li passarà un pendrive amb proves, documentals i audiovisuals, d'orgies, malversacions, funcionaris que cobren i no treballen... aconseguit de la informant d'Albert el negociador. En una troballa amb ella se l'amenacà de publicar un material en què n'eixia mal parat el seu home, un empresari connectat amb Blanc i el PP. Tot era un farol, com quan, a l'inici de l'aventura, feren creure a Blanc que tenien gravats els encontres amorosos que tenia cada dimecres amb el cap de la policia local al seu xalet. Era, en realitat, la gravació d'un discurs del Borbó. A la vida com en el Pòker, s'ha de saber anar a totes fins i tot quan t'avala el buit de la mentida.

Finalment l'esquerra puja al poder, la corrupció va surant a l'esfera pública i judicial gradualment i El Llargo aconseguix la llibertat condicional.

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Titol: "Individus com nosaltres "
Autor: Ferran Torrent
Editorial :Columna (2017)
Extensió: 362 pàgines

Si ho necessites mataràs

2039. Un cataclisme, el Gran Canvi, deixa la humanitat a la vora del precipici de l'extinció. A Islàndia, entre Salmondoz i Pýda, unes poques persones previsores han bastit una xarxa de búnquers on arrecerar-se en cas d'apocalipsi. Ryan n'ha estat un dels dissenyadors d'aitals instal·lacions. Ell, junt a trenta-nou refugiats més malviuen subreptíciament i subterrània, durant mesos. La convivència va fent-se més pesada al caliu de les malalties, les quarantenes i tot de problemes que el grup ha d'entomar. L'aparició de faccions i el correlat lògic d'enfrontaments no es fan esperar. Primer li tocà el rebre a Bôrj, presa d'una malaltia infecciosa, en primer terme, i de l'asfíxia que li imposà Qürj. Després fou el torn de Marsâ, aïllada sense a penes queviures ni aigua. Ambdues baixes foren decidides, en el fons, pel factòtum d'aquella petita comunitat, Arnân. Hi sorgí un grup alternatiu, amb el seu propi referent, en Bûrsa. Com que l'ambient es féu irrespitable aquestos darrers decidiren de fer via pel seu compte. Abandonaren el lloc i eixiren a la superfície, a l'aire lliure. Des d'aleshores Bûrsa, Ryan, Irmâ i Kirsten camparen per la rodalia. En una casa conegueren dos germans bessons i, com que la desconfiança pogué més que el principi volterià del "bon sauvage", emmanillaren la parella i els furtaren el cotxe, tot encastant-los a l'equipatge. A causa d'una persecució muigué el xic bessó d'un tret perdut. Sobrevisqué Elaija, la xica. Tot i que responsabilitzava els seus forçats companys de viatge de la mort del germà, i que acaronava, inicialment, cert ànim de revenja, acabà per unir-se a la colla. Després de manta peripècies acabaran vivint en casa els bessons en pla comunitari, allunyats de tot contacte amb la civilització restant i la seua eina de comunicació més potent, la Porta Global (una mena d'Internet)

D'un altre cantó l'any 864 després del Gran Canvi, en una societat durament jerarquitzada, encapçalada per l'inescrutable Gran Corfa Negra, la llibertat, els sentiments, les passions i emocions, en fi, allò que humanitza els homo sàpiens hi és ben desat a un calaix tancat a pany. I forrellat. L'Estat totalitari controla que cap be negre li destarote el corral mitjançant la Bat Bast -policia política- i organitza, fil per randa, fins el més minso matís de la vida diària, pública i privada, dels adés ciutadans, ara reconvertits en "descendents". És de tal manera que els emparella atesos criteris tècnics. I els "cònjugues" cohabiten provisionalment. El temps just per tal que puguen reproduir-se. Els parts són censurats amb una espècie de barrera visual, que tot tapant de cintura en avall, i amb la corresponent dosi anestèsica, evita l'observació, i la percepció participativa, la sensació corporal inclosa, d'un part natural. Per no conèixer, sovint no en saben res dels nadons, els propis progenitors. Uns i altres se separen i se'ls adjudiquen noves parelles, als uns, i nous tutors legals, als altres. Tots sempre temporals. Pura conjuntura.

El vell costum d'adoptar noms de santorals, topònims, bèsties o qualsevol bajanada caçada al vol se substitueix per un mètode alfanumèric despersonalitzador, basat en el gremi a què es pertany (dels metal.lúrgics, posem per cas) i l'ordre del naixement respecte de la resta de la promoció de bebés de l'anyada en qüestió.

Fins i tot l'espai d'oci està estipulat, en duració i continguts, al mil·límetre. Una societat, ras i curt, on pots viure amb un relatiu confort i benestar sempre que et mantingues dins els màrgens d'allò establert i sigues practicant literal dels ensenyaments del llibre sagrat, l'Evantorasharia.

Per JAK 1 i JAK 74, home i dona, però, tot serà diferent. Els assassinaren JAK89, el seu fill assignat. Resultà no apte en l'examen de Preguntes Clau, que als sis anys havien de passar tots ela descendents. Visqueren, doncs, amb JAK 8 com a nou company de domicili. A poc a poc experimentaren el sentiment de l'amor, totalment nou de trinca per ells. I, amb l'ajut de Jacobsen -PIC17-, primer, i Toliman, després, s'armaren de valor per escapar de l'àrea controlada per la Gran Corfa Negra. No fou fàcil, però, car la Bat Bast, els escamots canins dels Akita Inu i les naus no tripulades els seguien sense donar treva. Finalment, després de les baixes de Toliman i l'autoimmolat Jakobsen -que els havia rehumanitzat batejant-los com Leonard i Mary, i estava secretament penjat per ella- feren cap a una zona fora de l'abast de la Gran Corfa Negra. Després d'un parell de trobades desagradables, seguint les indicacions del paper de Jakobsen i d'un vailet de dents negres, travessaren un bosc, trobaren una enorme cúpula, el senyor William Kerouac i l'establiment de l'Esmorzar Negre.

Una obra futurista, millenial i amb influències evidents del món orwellià -1984- en què una de les protagonistes acaba embarassada. En un principi un poc plana la trama va accelerant-se i t'atrapa quasi sense adonar-te'n.

Joan Tur (Piles, 1974) n'és l'autor. Periodista a més de lletraferit actualment col·labora al programa matinal d'À Punt Ràdio, Al Ras. Una ment polifacètica, desficiosa, hiperactiva. De les que promet. Esperem que aquesta, la seua primera novel·la llarga no haja estat precisament això, un bolet, un rovelló aïllat enmig els camps feréstecs de la nostra literatura negra. I que ens reserve el petar d'altres, nous i saborosos esclatasangs d'històries cosides a base de renglons, paràgrafs i capítols.

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: " Si ho necessites mataràs"
Autor: Joan Tur
Editorial: Tivoli
Any: 2017
Extensió: 269 pàgines

Quan érem orfes

Christopher Banks -Puffin per la família - és un xiquet anglès que viu amb els seus pares a la zona de concessió internacional de Shangai a l'època d'entreguerres. Els seus progenitors treballen per una companyia (Butterfield & Swire) que se n'aprofita de l'addicció dels xinesos a l'opi per fer l'agost. Les obres d'art que decoren les estances, la casa mateixa i el jardí que l'envolta, coronat per un petit promontori, àrea de jocs infantils i familiars, és, en realitat, propietat de l'empresa.

Puffin va a l'escola anglesa però es deleix, sobretot, per jugar amb el seu amic i veí predilecte, l'Akira, un noi japonès de fort temperament i forçut.

En ben poc temps desapareixen misteriosament els pares del menut Banks. És llavors quan li pren foc, tot marcant-li-se al fons de l'ànima, la dèria de la recerca. I es passa bona part del temps jugant amb l'Akira a detectius. De fet allò acaba esdevenint vocació professional, seriosa i perllongada.

Abans que l'Akira abandone uns mesos Shangai per estudiar al Japó i retorne i ell mateix, Puffin, haja d'abandonar la Xina per anar a parar a Anglaterra, de la mà del senyor Anderson i el coronel Chamberlain, on refarà sa vida al costat d'una seua tia. Abans de tot això Puffin i Akira viuran l'aventura del Lin Tieng, l'hoste xinès de ca'ls Yamashita, a qui feien una mena de sàdic amputador de mans i a qui li furtaren una ampolla de la seua, secreta i terrorífica habitació. L'Etsuko, germana major de l'Akira, se'n reia de les falses teories conspiranoiques del germà i el seu amic.

A casa els Banks vivia la Li Mei, la minyona. I acostumava a visitar-los un gran amic, el tiet Phillip. Ell i la mare del nostre protagonista formaven part d'una xarxa clandestina de lluita contra el tràfic d'opi. I sovint els pares del Christopher discutien per la contradicció que suposava treballar per un dels principals agents del mercadeig alienador de substàncies.

Desapareguts els pares, el jove orfe, ja com a detectiu, acabaria guanyant fama i tornant a l'Orient Llunyà per tal de traure'n l'entrellat a la carpeta pendent de la desaparició dels seus pares. A Shangai coneixerà dos funcionaris de la corona britànica. En McDonald, de l'exèrcit, i en Grayson, de la batllia -en realitat, però, tot un espia dels serveis secrets-. Allí també es retrobarà amb l'amor de la seua joventut londinenca, la Sarah Hemmings, una xicona que volia, per sobre de tot, ser algú a la vida. I que es casarà amb Cecil Medhurst, un detectiu madur i de fama consolidada. Tanta com l'afeccio per la beguda i el joc. I els deutes irrecuperables.

Mentre la Sarah i el senyor Banks teixeixen un pla per fugir plegats a Macao i d'allí a Hong Kong i Malacca, Christopher rep dades clau per a la recerca dels seus pares -gràcies a l'ex-inspector Kung, una celebritat de la investigació que acabà malvivint en un centre de caritat-. És llavors que es dirigeix a la casa on creu que hi són, encara, segrestats. Primer amb l'ajut d'un xofer xinès jove. Després amb l'assessorament d'un tinent xinès Chow i el capità Ma, més avant en solitari i, per últim, amb l'Akira, a qui retroba a punt de ser víctima d'una execució pública col.lectiva a mans d'un grup de xinesos malcarats. Tot açò ocorre en ple combat entre les tropes xineses i les japoneses, a l'estreta àrea delimitada per dos antics forns, de Ponent i Llevant.

Al remat a qui acaba descobrint el Vhristopher no és als seus pares sinó al tiet Phillip en un despatx. Allí l'home li desvetlla la realitat del que passà dues dècades abans. A sa mare la raptà Wang Ku, un dels senyors feudals de la guerra xinesos. A canvi respectarien la vida del jove Banks i el tràfic d'opi quedaria reduït i a mans del cabdill militat. Aquest enclaustrà en vida a la dona. I n'abusà em tots els possibles sentits. Phillip havia passat a col.laborar amb els comunistes i, en acabat, a trair-los i ajudar els nacionalistes. Quant a son pare els havia abandonat per una amant, l'Elizabeth Cornwallis. I muigue tan sols dos anys després de febra tifoidea.

Christopher havia adoptat una xiqueta òrfena (els seus pares havien mort d'accident), la Jennifer. I, de fet, se sentí molt trist en abandonar-la per tornar a la Xina a la recerca dels seus pares perduts.

Aquesta és, doncs, la història d'una orfes. Des del Christopher fins a Jennifer, passant per la Sarah Hemmings.

És la història, també, del colonialisme tardà a Orient, de la incapacitat de la Societat de Nacions i la civilització occidental, dels patriotismes exacerbats i els supremacismes racials -japonesos vs xinesos, occidentals vs asiàtics-, de l'enfrontament civil xinès entre el Kuomitang i els maoistes, de la Segona Guerra Mundial, del tràfic d'opi, l'amistat i l'amor perdut i retrobats per uns breus instants per acabar-los de deixar anar. La història de l'alta societat de reunions exclusives, la clandestinitat assembleària, la misèria quotidiana vs l'opulència de la zona de concessió internacional -la vella guerra de classes-. És,  en fi, l'adelitador relat escrit pel Kazuo Ishiguro, premi Nobel, més que merescut, de Literatura l'any 2017. De lectura altament recomanable.

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Quan érem orfes
Autor: Kazuo Ishiguro
Editorial: Edicions 62. Col·lecció La Butxaca
Extensió: 447 pàgines

Se'n va un estrany

 Francesc, Joan, Daniel i Neus són quatre germans d'una família obrera barcelonina que pateix en pròpia carn els bombardaments que s'acarnissen amb la ciutat.

En havent entrat els franquistes a la capital el seu pare fou detingut i empresonat a causa de sa militància socialista. Moriria a presó pocs mesos abans de complir la condemna.

La mare i el Daniel s'aboquen al contraban, l'estraperlo, per tal de sobreviure. Van a Cervera, a l'Anoia, a la terra ferma de l'interior pagesívol. Allí Daniel coneixerà una jove mossa, la Rosalia. Anaven esquivant els controls dels inspectors tot sibornant-los fins que un mal dia feren presa la mare. I a garjola que acabà. I muigue.

La Filo i el Llorenç. La veïna Magda que tenia cura dels petits germans -i amb qui Daniel viurà una història d'amor-... La Gabriela, la Carmeta, els companys Abella i Feliu amb qui viu aventures com ara robatoris a m'eixir de l'escola -on el mestre Fàbregues ridiculitza el Joan-... constitueixen el veïnat.

La vomitera que li ve el dia del soterrar del pare, la discussió i rivalitat, creixent i secular, entre Daniel -que no vol treballar sinó malviure amb petits furts i comissions de negocis obscurs- i el Francesc que li exigeix que trobe una col.locació -i fins i tot hi intercedix per trobar-li un ofici-. Al remat la guerra familiar desemboca en la separació del Daniel de la resta de germans.

Des d'aleshores el nostre protagonista s'endinsa fins el tarquim en el submon de la delinqüència comuna. Torna a fer tractes d'estraperlista i mira d'enganyar el vell agricultor amb qui amb sa mare negociaven; fa ma mili -amb Ortells, Gómez i cia- i simula que té el turmell girat per tal d'estalviar-se els exercicis de toc d'alba, intenta enfotre-se'n dels seus superiors donant-se-les d'estudiant de medicina, l'enxampen i acaba al calabos...

Mentre feia la milícia coneix una jove, Montserrat, amb qui s'allita a una casa de senyoretes. I li planteja de fer un bon i nou negoci plegats. És tracta de fer xantatge a peixos grossos -i grassos- amb què ella es gitaria mentre, alhora, Daniel n'enregistraria la constància fotogràfica de l'encontre. Després s'amenaçaria d'enviar lea imatges -els clixés- a la consort de l'adúlter en qüestió. El pobre desgraciat acabaria accedint a deixar un sobre amb la quantitat acordada al wàter d'un local.

La Montserrat acaba per cantar aquell delicte a la policia i Daniel és engarjolat. A la presó coneix un mossén que plegà l'hàbit per amor i la xicota acabà abandonant-lo, i reacciona matant-la; i el Manyós, un atracador enxampat en ple robatori. Amb ell planejarà una nova època d'atacs a pisos de gent benestant, inclòs el de la Montserrat, -la mig forçarà al seu llit mentre descobreix que està embarassada- a qui farà xantatge: o dues mil pessetes mensuals o farà arribar els clixés que té guardats de quan putejava, i els seu marit els vorà.

A ca la Montserrat i el seu home -professor d'anglès- coneixerà la mainadera, na Lluïsa, i li oferirà diners a canvi de sexe. Aquest serà el primer pas per dur-la a la professió de lladre. En un de tants atacs de la banda Daniel-Lluïsa-Manyos, durant les corredisses amb la policia havent-se donat a la fuga acabaran, tots tres -car han llançat a fora del cotxe, en marxa, la filla segrestada del ric saquejat - en un magatzem de palla i alfals. Allí Lluïsa farà un intent de trencar la deriva criminal en què viu però caurà sotmesa, una vegada més, als encants carnals del seu nuvi, Daniel. Un incendi provocat per la cigarreta de l'imprudent Manyós a punt estarà d'acabar amb ells.

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: " Se'n va un estrany"
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Edicions 62 (1988) d'un original de 1963
Extensió: 251 pàgines

Em dic vermell

Istanbul. Segle XVI. S'acosta l'avinentesa del primer mil·lenni de l'Hègira. I per tal de celebrar-lo el Sultà otomà ha encarregat un llibre als millors calígrafs i il·lustradors de tot Orient. Però no ho ha fet com acostuma, i ha desviat l'encàrrec a l'Oncle, en comptes d'optar pel Mestre Osman.

En Negre és un jove que depassa de poc la trentena i torna a la ciutat del Corn d'Or després de dotze anys de vagar pel món islàmic i treballar com a servidor públic de diferents governants: xas, paixans, etcètera. Se n'anà en rebre carabassa sentimental de la seua cosina, la Sekure. No l'ha oblidada, però, especialment ha estat el record del seu bell rostre, com més va més desdibuixat, qui l'ha mantés ben enamorat.

Sekure s'havia casat però l'home marxà a la guerra i encara no hi ha tornat. Aleshores és quan es refugia a ca el seu cunyat, Hassan -secretament penjat d'ella- i del seu sogre i hi viu amb els seus dos plançons: Sevket, el major i fidel a la memòria de son pare desaparegut, i l'Orhan, el menut i malcriat.
La vida allà es fa infumable: pallisses, menyspreus i assetjaments a la nit. Tot amb tot aconsegueixen fugir i fer cap a casa de son pare, l'Oncle que li havia denegat el permís a Negre per casar-se amb la bella Sekure.

En Negre, de jove, havia format part del taller d'il·lustradors situat a tocar de la basílica de Santa Sofia, reconvertida ara a mesquita. L'acompanyaven, entre més, el Mestre Elegant, Papallona, Cigonya i l'Oliva. Al través del llibre se'ns perfila tot el complex intramón dels il·lustradors: les relacions ambigues tirant a homosexuals, la companyonia, l'enveja dels uns pels altres, les pallisses a què els sotmetien els mestres, l'avarícia de furtar pa d'or o tinta vermella...

En un breu lapse temporal ocorren dos misteriosos assassinats. L'un, el primer, el del Mestre Elegant, llançat al fons d'un pou. L'altre, el segon, de l'Oncle d'en Negre, a casa seua, mentre el nebot i sa filla mig s'embolicaven clandestinament a la casa del Jueu Penjat, mercès l'excelsa tasca d'alcavota de la jueva Esther.

Mentre van desfilant els personatges de l'obra i ens conten la història des de la seua, subjectiva i particular perspectiva, un fil conductor ens parla del debat al voltant de la pecaminositat de la pintura atesa una sura de l'Alcorà, i la pugna entre dues maneres de fer. D'un costat, la tradicional, que beu en els càlams dels antics mestres d'Herat, i dibuixa no un reflex del món, sinó la seua essència, la visió que d'ell en té Déu. De l'altre, la moderna, sorgida a Venècia, i que mira d'imitar la realitat amb la perspectiva com a gran descoberta tècnica i el retrat com a nou gènere. A més del prestigi social de l'autoria, manifest a les signatures i la dèria de cada artista de dotar-se d'un estil propi, diferenciat.

Cavalls, dervixos, espases, xas, paixas, sultans, arbres pintats fins el més mínim detall dels nervis de cadascuna de les seues fulles... desfilen  en el Llibre dels Reis, el de la Felicitat, i tants d'altres sota l'atent esguard de la lent dels entesos, els mestres il·lustradors, que sovint veuen en la ceguesa una prova irrefutable del seu bon fer professional. Fins i tot se la autoimposen, picant-se l'ull amb una agulla, a la manera del mestre Behzat quan es negà a treballar per un sobirà nou, que havia derrotat al camp de batalla el seu anterior. Destaca entre totes les històries -Iran contra Turan, xas d'Ovelles Blanques i Negres, Tashmap, Solimà el Magnífic...- que conten aquelles escenes la de Sirin i Hüsrev, on la contemplació imprevista de la faç d'un desconegut pot causar un sobtat arravatament d'amor.

Del parer reaccionari hi són els seguidors d'un predicador fonamentalista, d'Erzurum, que acusa els il·lustradors d'heretges i fa córrer la brama que a un cafè concret en què s'apleguen a escoltar l'espectacle d'un contista s'hi fan autèntiques blasfèmies orgíastiques.

Entre cartes creuades, passejos per la ciutat, odes als gats i fàtues als gossos la recerca esclaridora dels fets luctuosos va fent el seu camí.

El Mestre Osman i Negre, guiats per un curiós nan, aconseguixen d'arribar a entrar al Tresor Imperial del Soldà, l'espai reservat com a arxiu i receptacle dels mil i un volums literaris que l'imperi turc otomà ha anat acumulant gràcies a les seues victòries militars, o mercès diplomàtiques rebudes d'arreu de l'orbe.

Com que el temps l'apreta -el Soldà els ha concedit un petit marge abans de plantar el planter complet d'il·lustradors al davant del comandant de la guàrdia, ferotge i despietat torturador- en Negre, ja en solitari -Osman s'ha tret la vista amb la mateixa agulla que Bezhat- va anar a buscar als seus antics companys d'escola pictòrica. Té en la ment qui pot haver estat l'autor dels homicidis basant-se en el cavall amb narius estranyes que li passà la Sekure i que, al seu torn, havia trobat desat a la roba del seu difunt pare. De primer es troba amb Papallona. Tot seguit van a fer cap a ca el Cigonya. Finalment, tots tres conclouen que el criminal no és altre sinó l'Oliva, d'origen persa i avantpassats dervixos (cristians). És per això que s'encaminen vers un monestir abandonat en què viu el sospitós. Un emplaçament força brut i descurat. Després d'una llarga estona conversant, amb sensacions ambivalents alhora de fraternitat i de  greu cas d'afers interns, el pastís acaba destapant-se.

En efecte, l'Oliva confessa l'autoria d'ambdues execucions, i en dóna tot de detalls i motius. En veient-se acorralat pels seus ex-correligionaris ataca a Negre amb una daga que prèviament li ha pispat i el fereix greument a l'esquena i el nas. A bacs i rebolcons aconseguix abandonar el lloc i perdre's pels carrers entortolligats d'Istambul amb la fita posada en arribar al port i marxar a l'Índia a seguir la seua carrera. Això sí, ja cec, car el Cigonya li ha picat l'ull en un moment en què, al monestir, s'havia fet fosc. L'inesperada presència, i accés d'ira, del Hassan, qui l'encalça sorpresivament i sense deixar-li d'explicar-se li sega el coll amb un tall precís d'espasa.

Mentre Negre torna a ca Sekure i aquesta l'atén mèdicament per salvar-li la vida i emsems foten un clau d'aquells que romanen a la memòria de l'avenir, l'Esther arriba, com de costum, per fer-los sabedors de l'última hora luctuosa. Negre aconseguirà reeixir, però no il·lés. Nogensmenys la seua ànima vagarà tan invàlida com el seu cos durant el quart de segle que li restarà de vida. La passió per la il·lustració haurà de ser secreta quan el nou Soldà renegue de tot el passat dels grans mestres. Cigonya heretarà el càrrec de gran mestre i Papallona malviurà dissenyant decoracions d'estores i altres productes nacionals de l'Àsia Menor.

Al remat la Sekure ens informa que tot el que hem llegit no és sinó la transcripció, passada pel sedàs de la pròpia interpretació que l'Orhan n'ha fet de la història, la qual la sol·lícita mare li ha narrat. I ens adverteix de les hipèrboles, censures i mentides diverses de la ploma del lletraferit malcriat de l'Orhan.



FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Em dic Vermell
Autor: Orhan Pamuk
Editorial: Bromera. Col·lecció l'Eclèctica nº 144 (novembre, 2007 sobre original de l'autor de 1998)
Extensió:499 pàgines
Guardons: l'autor va rebre el Premi Nobel de Literatura l'any 2006

L'home del sac

Tomàs és un agent d'assegurances de Barcelona. Sagarra el seu cap d'arrels espanyoles i tics patrioters. Paula la seua parella. Ambdós es van conéixer a una conferència a l'Ateneu sobre jocs lingüístics. De fet el Tomàs i la Paula -llicenciada en història i amant de l'art grec- col·laboraran en una botiga ambulant de venda de "palíndroms, anagrames, acròstics, xarades, endevinalles, enigmes i altres facècies" que instal.len al passeig de la Rambla. Allí fan i desfan encanteris amb els ulls esbatanats de turistes d'arreu. A casa s'enganxen a una novel·la, un culebrot brasiler amb dues famílies -Caeiro i Reis- a l'estil de Romeubi Julietta, amb amors prohibits, pallisses conjugals, estranys germans bessons i un ric malbaratador que estudia a Londres, metròpoli on faran cap gairebé tots els personatges. La Paula té en la Beatriu la seua millor amiga, fadrina i femenista empedreïda, i gran tertuliana de la sèrie, tant a casa com al gimnàs on coincideixen amb d'altres dones "l'aviram", se n'enfot l'autor amb un to supose que irònic i sense traça de masclisme.

Arriba l'estiu i la Paula es deleix per anar-se'n de viatge. En Tomàs, en canvi, està capficat en deixar córrer el seu lloc de treball, que el distreu del temps i calma necessaris per planificar la seua carrera com a broker, geni de les finances, controlables a base de gràfics i xarters. Primer enveja les baixes d'un company seu i del cunyat. Però just quan tenia decidit de dir-li al cap que plegava aquest li encomana una missió que l'atreu tant que s'hi ficarà de ple i ben a gust en ella. És tracta de viatjar a Grècia: primer Atenes i, més avant, l'illa de Lesbos. Allí haurà de contactar amb una agència de materials antics, Orfeu, el cap de la qual, l'Alexandre Cerc, natural d'Argentona, ha aparegut mort al seu casalot i el cadàver ha desaparegut del tanatori de Mataró. Ara bé per no despertar sospites camuflen la tramesa amb un gals viatge, una mena de tour almogàver quebaplega catalanòfils d'un ample ventall geogràfic. Hi trobem des dels Martínez, andalusos, passant per Lucio, l'argentí, lesbislandeses amb accent occidental verbigràcia del seu mestre valencià -una d'elles d'escot generós-, la família oriental dels Chang, els nòrdics Karlson, el matrimoni franco-armeni del Bouvatier i un simpàtic samoà, entre més. Tots ells a càrrec del guia, el Josep Maria, que acabarà embolicant-se amb una guia local, grega, l'Elena, amb la gelosia indissimulada d'una Paula com més va més allunyada del seu company.

I és que el Tomàs, des que aterra a l'Hèlade que no fa altra cosa que actesviactes i dites estranyes. Parla i posa nom a gossos i gats- onomastiques gens casuals i amb connexions psicològiques- parla com en un embarbussament constant, diu que el persegueixen prostitutes pel carrer, fa comentaris de dubtós humor mentre rebutja de cardar...

La cosa és que, en realitat, el Tomàs ha de dur un paquet que li lliurà a Barcelona, eixoda d'un cotxe polsós i brut, una xicota de molt bon veure, en ple llavat a pressió de l'automòbil. Al remat, el grup turístic, després de dies de passejar-se pel barri de la Plaka, i de desfer-se com un gelat al mercuri calent -40 graus a l'ombra- de la capital de l'antiga Neopàtria catalana, fan cap a Lesbos, on assistixen a l'espectacle que remembra les antigues cerimònies òrgiques debsacrifici de bous i menja de la carn crua. Enmig de l'escenificació el Tomàs s'afegeix al grup de botxins encaputxats i s'endinsa al bosc. Allí descobrirà un ritual pagà en què acaba essent nomenat el nou líder de la comunitat Orfeu.

El llibre comença amb la visita de la Paula al doctor Genís, un psicòleg jubilat a qui li han cedit un despatx a un hospital per tal que puga seguir fent de les seues. Hi recorre als seus serveis, la Paula, perquè el Tomàs ha desaparegut. Només ha deixat una cigarreta i l'equipatge i la novel·la inacabada que estava enllestint a l'habitació que compartien a l'hotel. De la lectura de l'obra -alguns fragments de la qual hi són reproduïts, en cursiva, al llibre, en Genís conclou que Tomàs és una ment brillant que simula patir d'esquizofrènia i en realitat té una doble vida o és un fugitiu de qui-sap-què. De fet els paral·lelismes entre la realitat de la vida i la ficció literària són ben simètrics.

Per fi se'ns esclareix tot plegat amb la trobada entre la Paula i el comissari Armet: el Tim -el nom que feia servir a la vida de veres- en realitat és el Tomàs Cerc, fill i assassí del seu pare col·leccionista. En acabat d'haver comès parricidi, atesos tots els indicis, sembla que se suïcidà a Antissa, al bosc annexe a l'escenari de la presumpta orgia òrgica.

Si en llegir el llibre us sorprèn la repetició literal de paràgrafs sencers és només perquè hom entenga que es tracta de les versions -la del Tomàs literari, la del Tim real o la de la Paula d'uns mateixos fetsvi circumstàncies.

Com bé diu el Màrius Serra en ment del comissari Armet en l'últim alé de la trama: " la literatura és tan inexplicable com la vida."



FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: "L'home del sac"
Autor: Màrius Serra
Extensió: 270 pàgines
Editorial: Bromera. Col·lecció l'Eclèctica, 194
Edició: 2011

La derrota de l'àngel

Abraham Abulàfia és un jueu nascut a Saragossa i que esdevé un rodamón tot al llarg de la Mediterrània, després d'una primera estança a Tudela. Patres (Grècia) -on marida amb Sara, a qui abandonarà), Càpua, Sant Joan d'Acre (Akko),  Trastevere, Soriano nel Cimino, Sicíla (Messina) i, finalment, l'illa grega de Comino.

Al llarg del seu periple Abulàfia té una missió: palplantar-se davant per davant al Papa, a Roma, en Nicolau III, i fer talment Moisès amb el Faraó d'Egipte als temps antics. Imbuït del coneixement ocult dels llibres sagrats -Torà, Llibre de les Revelacions...- creu entendre el llenguatge simbòlic que s'hi arrecera, al través de les paraules, concebudes, a la manera de la càbala, com a portadores de valors numèrics i en què Adonai (Yahvé) hauria cisellat missatges provinents de la seua Veu, que Abraham creu li parla en somnis i tothora i que, possiblement, l'ha escollit com l'Ungit, el nou Messies, o potser com el Profeta que el precedeix i l'anuncia. O li té reservats ambdós papers de l'auca. Què sap ell! Hi dubta fins i tot si la Veu és la del Déu dels hebreus o la del Dimoni, l'àngel caigut.

Aquest procediment cabalístic d'Abraham beu dels savis que ha sovintejat: Mossé ben Nahman, de Girona, o Selomó Ben Adret, Rasba, amb qui acaba enemistant-se.

El llibre estableix dues històries paral·leles: l'una, la d'Abulàfia, centrada a les acaballes segle XIII i el primer papa dels Orsini, Nicolau III i els enfrontaments entre els turcs mamelucs i els mogols -uns desconeguts vinguts d'Orient i a qui es confon amb una de les Deu Tribus Perdudes d'Israel- a les portes d'una Jerusalem croada on templaris i hospitalers, venecians i genovesos, i catalans, es passen les hores esbatussant-se sense misericòrdia. L'oposició entre güelfs (papistes) i gibel.lins (pro-imperials), les lluites entre angevins (Carles d'Anjou), els Pontificis i l'Imperi (apareixen les Vespres Sicilianes del 1282), les disputes teològiques entre les gents del llibre dels tres monoteismes, amb les prédiques de Ramon Llull, adjectivat com "el Foll" que piquen a la porta del Papa, entre més, són aspectes tractats en aquest eix de l'obra.

D'altra banda, a inicis del segle XXI, enmig del terrorisme islamista i l'augment de la tensió al Pròxim Orient, és entronitzat l'italià Amato, Nicolau VI, com a nou Sum Pontífex. Comptarà amb l'inestimable col·laboració del seu Secretari d'Estat, en Salvatore, amb qui establirà una relació un pèl ambigua d'ensems respecte i desconfiança. Després de rebre un avís postal sobre l'avinentesa d'una suposada visita d'un tal Raziel, que es presenta a si mateix com a savi i portador d'un missatge en nom del poble jueu, apareix en escena un tercer i ben important element. El pare Martín, d'origen argentí i ascendència jueva (d'una família refufiada a causa de l'Holocaust). Amb el seu ajut intentaran obrir camí a una via diplomàtica que desencalle el conflicte àrab-israelià i evite, doncs, el xoc de civilitzacions tan anunciat. Serà la denominada via Raziel -un dels noms dels àngels enviats per Yahvé a la Terra-. Martín viatjarà ara i ades a Jerusalem, on s'entrevistarà amb els rabins Ariel i Saphir per mirar de desentranyar l'enigma postal del Raziel. Mitjançant tots elsmaterials que arreplega -molts d'ells del Archivo Segreto Vaticano- reconstruirà el fil de les visites de suposats emissaris del poble jueu al Papa al llarg dels temps (Abulàfia el 1285, Reubeni i Molko del 1525 al 1530 a Climent VII, Natan de Gaza a Climent IX el 1668...) mentre pateix, en pròpia carn, les urpes de l'antisemitisme atesos els seus orígens i li arriba la nova de l'atac neonazi al cementiri de Santa Fe on són les tombes dels seus pares.

El teixit que relliga ambdues històries paral·leles és la Profecia jueva que conta com, poc abans de l'Apocalipsi, una sèrie de senyals hi seran presents. Gog i Magog es faran guerra i el Messies tornarà a terra per anar directe al Papa i alliberar definitivament el poble jueu, que, la vespra, haurà passat per un període de persecucions.

Els contextos respectius (segles XIII i XXI) contenen traçes compatibles amb la tesi profètica. Se'ns parla de com Terra Santa ha estat el lloc més calent del globus, de la densitat sacra, de les tres religions monoteistes, que es concentra bullent rere els seus murs (de les lamentacions, la Cúpula de la Roca, el Sant Sepulcre).
També hi ha un treball psicològic dels personatges, que dubten i se senten solitaris i impotents, incòmodes amb el rol que els ha tocat jugar. Abulàfia creu que els seus deixebles l'abandonen i ningú no l'escolta. Nicolau VI s'ha de mostrarr infalible i determinat quan és un niu de dubtes...
Altres passatges del llibre analitzen aspectes molt més secundaris, tractats tangencialment, com ara la diferència d'esperit entre castellans (aspres, violents i místics, en la figura de Moisés de Lleó) i catalans (mediterranis, oberts i mercaders). Parla de la moderació i la tercera via resignada que pren un col·lectiu, com ara els jueus a Roma, d'acceptar la subalternitat a canvi de les engrunes de la supervivència (aplicable a l'actual context desfermat per l'extralimitada aplicació de l'article 155?)...

Al remat Nicolau III no rep Abulàfia sinó que és mort d'una apoplexia a la seua cambra privada de Soriano, enmig d'un calorós estiu. I Abulàfia és, primer, empresonat i, en acabat, alliberat i viatjant pel mar fins anar a petar al seu exili particular i recer final: l'illa de Comino.

Quant al segle XXI Javier Martín, sense saber-ho, esdevé el presumpte Raziel, que no és res més que el pretext per engegar la diplomàcia de la via batejada amb el seu nom.

I el final del llibre és una reflexió al voltant d'aquella pregunta tan tòpica: Qui escriu la història? Els vencedors? En el cas de Nicolau III Dante l'envia al vuitè cercle de l'Infern, i ben Adret deixa Abulàfia a l'alçada de la pols.

Molt ben trobats els recursos estilístics a intercalar versos medievals i mails postmoderns i enllaços-web. Una macedònia que es fa de ben empassar.




FITXA BIBLIOGRÀFICA

TÍTOL: "La derrota de l'àngel"
AUTOR: Vicenç Villatoro
EXTENSIÓ: 269 pàgines
EDITORIAL: Columna
EDICIÓ: 2004
GUARDONS:  XI Premi Carlemany